PARE CAFFAREL: SI DÉU DEIXAVA DE PENSAR EN MI

“¿Tinc raó de creure -m’escriviu- que si Déu, un sol instant, deixava de pensar en mi, jo ja no existiria? És un error? Això m’entristiria, car del dia en què aquesta idea se’m va acudir en el curs d’una oració, em sento molt més a prop del Senyor o, més exactament, el sento molt més a prop meu”.
No tingueu por. Això que heu pensat és perfectament ortodox.
No hi ha res que no sigui creat per Déu i mantingut per ell en l’existència, i, doncs, que no sigui volgut per ell -no una vegada per totes, sinó cada instant- i doncs tampoc que no sigui pensat per ell, puix que res no pot ésser volgut que no sigui d’antuvi pensat. Si Déu deixava de conservar un ésser en l’existència, aquest ésser bascularia aviat en el no-res; igualment si deixava de voler-lo; semblantment si deixava de pensar-lo.
Espero, doncs, que us hàgiu tranquil·litzat completament. Remarqueu tanmateix que si no és incorrecte de distingir en Déu el pensament, el voler i l’actuar, això no obstant cal també precisar que aquesta és una forma humana de parlar, car en ell pensar, voler actuar és un sol i mateix acte.
Entenc molt bé aquesta sensació de proximitat de Déu que ha desvetllat en vós la vostra “idea”. Quan un ésser pensa en nosaltres, això ens el fa més present encara que la seva proximitat física. Aquesta pot ésser només corporal: penso en una esposa que viu frec a frec amb un ésser més absent que si habités a les antípodes. Presència i absència són primerament d’ordre espiritual. Però aneu fins al final de la veritat entrevista. Compreneu que Déu pensa en vós des de tota l’eternitat. La vostra vinguda a l’existència no fou sinó la realització en el temps d’aquest pensament etern, que és pensament d’amor. Déu acaronava en ell aquest pensament des de sempre, puix que us ha creat.
Vós encarneu aquest pensament, sou aquest pensament, però en l’estat germinal: la vida us és donada -i la gràcia treballa en vós- per tal que es desplegui en plenitud.
Déu, en efecte, no pot pensar i voler sinó un ésser perfecte, plenament desplegat. El pensament diví que sou és, doncs, el d’un sant, i d’un sant “únic”, no semblant a cap altre, car mai dos pensaments no brollen de Déu idèntics.
Mitjançant la vostra col·laboració en el treball que Déu fa en vós, esdevindreu aquest sant que des de tota l’eternitat Déu s’ha complagut a inventar.
Pare Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat