PARE CAFFAREL – CONÈIXER PER A ESTIMAR

• 34. CARTA A EN PAU I A LA MÒNICA

També vosaltres em demaneu un llibre de meditacions! Doncs apreneu a desxifrar aquell que Déu us ha donat: el vostre matrimoni.

M’explico. Quan jo era un capellà jove, m’agradava fer visita en el seu taller a un amic pintor. Hom troba en els veritables artistes una qualitat d’ànima que sembla llur privilegi (no dic: llur monopoli, car hom la retroba també en els sants); és una certa frescor de sentiment —potser hauria d’escriure candor—, tota pròxima a l’esperit d’infantesa espiritual. El meu amic la posseïa en un grau estrany. L’edat havia com filtrat, purificat aquesta preciosa qualitat d’ànima. I així, quan et feia voltar pel seu taller, presentava les seves teles tot meravellant-se davant d’elles com una mare jove davant del seu nadó; i no et senties gens molest: cap traça de vanitat, simplement fervor.

Més encara que els seus quadres, a mi m’agradava contemplar el seu bell rostre vibrant; aquell rostre sorprenentment mòbil oferia matisos, vibracions diferents seguint la tela que comentava. No estimava pas totes les seves obres amb el mateix amor. S’entretenia amb predilecció davant d’algunes, aquelles sens dubte en les quals havia expressat el millor de la seva vida íntima. S’hi complaïa amb una joia infantívola, que espiava la meva reacció i s’intensificava a mesura que jo entrava més endins en la comprensió de la seva tela, o més aviat dels seus sentiments, dels quals aquella no era sinó el reflex.

En deixar el seu taller, quantes vegades he pensat en Déu! Déu, en el vast taller que és l’univers, ens condueix de la mà per presentar-nos les seves obres, fer-nos-les lletrejar, ajudar-nos a descobrir-ne la significació profunda, introduir-nos per mitjà d’elles en els seus pensaments i en els seus sentiments. No totes les seves criatures el retenen en un mateix grau. N’hi ha davant les quals ell s’atura, ens fa aturar més llargament: aquelles en què ha posat el millor de si mateix, per mitjà de les quals ens revela les seves perfeccions més altes. L’amor, la unió de l’home i de la dona, és d’aquest nombre.

Tot havia estat creat, dia rera dia, i el sisè dia la creació de l’home havia coronat el conjunt. Amb tot, l’empresa divina era inacabada, restava instaurar el matrimoni. Déu formà llavors Eva i la uní a Adam. Aquesta unió de l’home i de la dona era tota expressiva del seu gran, magnífic projecte que es dibuixava en l’horitzó dels temps: la unió del seu Fill i de la humanitat salvada. ¿Com no havia de tenir una predilecció per a la darrera en la data de les seves creacions, el matrimoni?

No és, doncs, sorprenent que mai no hàgim acabat de fer descobertes en la vida de la parella. No és sorprenent que tots els místics, seguint la Bíblia, recorrin al matrimoni per tal de traduir-nos les riqueses d’amor que ens reserva la unió amb el Crist. Compreneu, doncs, que això que vosaltres viviu, Pau i Mònica, és ple de sentit. No feu com aquells homes incultes que, davant una pàgina escrita, no endevinen que allò vol dir alguna cosa, que potser és un bell poema. El vostre matrimoni no és solament la gran realitat humana, és ric de significació sobrenatural; hi ha Algú que per mitjà d’ell ens revela el seu cor, el seu desig impacient de nuar entre cadascun de vosaltres i ell mateix lligams d’amor més profunds encara i més beatífics que els del matrimoni. Algú que per mitjà del vostre matrimoni vol ajudar-vos a comprendre allò que espera de vosaltres, quines han d’ésser les vostres relacions amb ell tot al llarg de l’existència.

Us vull esmentar tres textos que us mostraran com cal llegir i comprendre aquesta paràbola que és l’amor humà. Dic bé paràbola, car no és quelcom escrit clarament, cal una certa «innocència de l’ull» per a desxifrar en el matrimoni el missatge diví de què és portador.

El primer l’he copiat d’una carta d’un amic que viu al Marroc. La seva dona ha passat les seves vacances a França, lluny d’ell, però s’acosta el retorn; ell, prepara aquest retorn i sobretot es prepara ell mateix… I heus ací que el seu pensament s’eleva:

«Espero Françoise d’aquí a vuit dies. Si preparéssim les nostres comunions com preparem el retorn d’una esposa, penso que faríem seriosos progressos en el coneixement i l’amor del Crist».

El segon és extret de les Lettres à sa fiancée de Jacques Maillet. Tenia molt ferma la sensació que l’amor diví va al davant de l’amor humà sense que aquest en sigui menyspreat. L’amor a Madeleine el feia pensar en Déu, l’amor a Déu el feia pensar en Madeleine…

«Pensar en tu, Madeleine, és obligar-me a retrobar una alegria més ingènua, és forçar-me a combatre la tristesa, a fi de ser més digne d’una mirada teva. Aquesta actitud que tinc respecte a aquella que estimo m’ensenya la que hauria de tenir envers Déu, un desig més viu d’estar a la seva presència, de fer la seva voluntat que mai no és un caprici, un recolliment interior on la seva presència hauria d’eclipsar tota preocupació indigna. Si tingués la nostàlgia de Déu com tinc la nostàlgia de la meva petita Mad! Si tingués en tot moment el pensament de desembarassar-me de tot el que em separa d’ell, com cerco de suprimir tot allò que s’intercala entre tu i jo!»

Finalment aquest testimoniatge, citat enmig de molts d’altres en l’informe de l’enquesta sobre l’oració publicat en el número especial de L’Anneau d’Or: «Senyor, ensenyeu-nos a pregar». Una dona ha descobert allò que és l’oració a partir del diàleg conjugal. Aquest diàleg que a vegades ateny, en el silenci, una qualitat sobrehumana —car no és propi de l’amor humà allò que, en la unió de l’home amb el seu Déu, és l’oració: el temps fort de la intimitat, allí on s’expressa més perfectament i al mateix temps es renova.

«Havent decidit de fer oració, em vaig “llançar a l’aigua” sense saber ben bé com calia fer-ho. I després, tot d’una, una llum… Sens dubte, abans de tot, calia establir en mi mateixa una estat d’ànim d’intimitat amb Déu. Però aleshores, senzillament, jo estava entrenada en aquesta “gimnàstica” a causa de la nostra vida conjugal. Quan vull que les vetllades que passem plegats siguin moments d’intimitat veritable, faig callar en mi tot allò que té un ressò de preocupacions domèstiques, de preocupacions de la canalla, de treballs per acabar; cerco d’alliberar-me de tot això, de posar-me, cor, intel·ligència i ànima, disponible al meu marit, atenta a les seves preocupacions, als seus pensaments, a les seves defallences, i després potser parlem dels nostres fills, de les meves pròpies preocupacions, del meu treball, però en un clima purificat. La referència a la nostra vida conjugal haurà estat per a mi la primera invitació a la pregària. Diverses vegades, com que tenia la impressió de no fer progressos, hauria desitjat submergir-me en santa Teresa per exemple, i després alguna cosa em deturava. Comprenia aleshores que havia de consultar una altra biografia: la que nosaltres escrivim cada dia tots dos».

I ara que us he mostrat el camí, correspon a vosaltres, Pau i Mònica, desxifrar la paràbola del vostre matrimoni, fer-hi vosaltres mateixos les vostres pròpies descobertes. Però no deixeu, seguint l’exemple dels apòstols, de pregar el Crist que us n’expliqui el sentit; si no, us assemblaríeu a aquells de qui el Mestre deia: «Hi veuen sense veure-hi, i hi senten sense sentir-hi ni comprendre, car tenen el cor endurit, no fos cas que es convertissin» (Mt 13:13 i 15).

 

Henri Caffarel

Cent cartes sobre la pregària

Publicacions de l’Abadia de Montserrat