Moltes vegades, la gent se’m queixa o lamenta que els capellans no saben les coses que passen a la família, i per tant, parlem a partir de tòpics o d’idees preconcebudes… Però l’experiència personal diu una altra cosa…
Primera cosa… a no ser que siguem una rara avis, els capellans venim d’una família, pare i mare, amb tot el que això comporta i si tens germans, cunyats/des, nebots i nebodes, avis i àvies i ho vius d’aprop, tens un coneixement prou acurat del que passa a les cases…
Si a més, hom és l’acompanyant de matrimonis d’un equip del Equips de la Mare de Déu durant uns 15 anys, amb tot el que es comenta i es viu en les reunions i en les trobades, crec que un es pot fer idea del que significa tenir conflictes familiars, educar els fills (fins i tot, infants que estan d’acollida), tenir problemes financers, barallar-se, plorar la mort d’éssers estimats, cuidat familiars grans, gestionar la família “política”, etc.
La presència d’un sacerdot acompanyant en els Equips no és casual ni un apèndix. És quelcom essencial a la seva estructura, perquè tota família és una església domèstica… I tota església necessita un pastor, un referent, un guia… Més enllà de les amistats i complicitats generades, la presència sagramental del mossèn dóna una tonalitat peculiar a l’equip. La complementarietat dels sagraments (ordre sacerdotal i matrimoni) posa de relleu la realitat mateixa de l’església… El Poble de Déu, família de famílies, està servida pels seus ministres a través dels sagraments i també de la pràctica de la caritat pastoral…
La presència d’un capellà a l’equip fa que el sacerdot estimi i comprengui la vida matrimonials, i que els matrimonis apreciïn i entenguin la vida sacerdotal, tant ells com els membres de la seva família. La normalitat de tenir un sacerdot a casa, compartint la taula, la casa, els somriures i les llàgrimes, apropen la figura del prevere a l’església laïcal i conviden al ministre a viure més intensament la seva vocació per posar-la al servei dels altres, especialment de les famílies.
No és quelcom casual ni un afegit canònic que, en la Carta Fundacional, es digués expressament que cada Equip ha de comptar amb el recolzament d’un sacerdot, el qual “no només dóna els principis, sinó que ajuda també a les llars a trobar la seva aplicació a la seva vida”, a part de que “sacerdots i matrimonis aprenen a comprendre’s, a apreciar-se i a ajudar-se”. Les llars dels Equips tenen molt present les intencions i les preocupacions del seus consiliaris, mentre que aquests “tenen presents aquestes llars a la seva Missa, ja que coneix els seus esforços, les seves lluites i els seus desitjos” (1).
En tots aquests anys he estat testimoni de moltes d’aquestes realitats, i fins i tot ja he celebrat casaments d’alguns dels fills d’aquests matrimonis… Tot això, amb la voluntat de compartir amb il·lusió i convenciment la importància d’aquesta missió, a la vegada que animar a qualsevol altre sacerdot, jove o gran, que es plantegi l’oportunitat de poder acompanyar a un equip i/o que sigui generós quan algun grup de matrimonis li ho demani.
Estan passant coses noves i grans en l’Església i en el món, i també en la pastoral familiar… El Senyor està beneïnt l’assamblea eclesial amb nous equips, potser de manera tímida, però constant… Que cap Equip no es quedi sense caminar per no trobar sacerdots que els acompanyin.
(1) Fragments de la Carta Fundacional de l’any 1947, on parla de les estructures dels Equips.
Mn. Jordi Salvadó Estivill
Prevere de la diòcesi de Tortosa
Consiliari de l’EMD Amposta 11
Deixa un comentari