Només prega bé aquell qui coneix Déu. Per pregar millor, cal cercar de conèixer-lo millor. I Déu ha pres cura d’orientar la nostra recerca revelant-nos que ell és Amor. Però, què és aquest Amor? El seu reflex en aquells qui ens estimen ens permet d’entreveure-ho. La seva caricatura en aquells qui ens volen mal també ens ajuda, per contrast, a comprendre-ho millor. Aquesta fou l’experiència d’una dona abandonada pel seu marit que m’acaba d’escriure i de la qual copio la carta a intenció vostra. La mena d’amor d’aquest marit per la seva muller posa estranyament en valor el caràcter personal i la generositat de l’amor diví.
Henri Caffarel
«…No m’estimava. Estimava en mi la dona, més exactament la feminitat: jo era una mostra de feminitat que li anava bé. Però quan es va adonar que jo era ‘algú’, quan va trobar el meu ‘jo’, es va sentir enutjat, car no sabia què fer d’un jo, d’una persona viva. A partir de llavors, en la seva vida hi havia alguna cosa de massa, que destorbava. Alguna cosa, o més aviat algú, que li denegava el dret d’ésser sol, sol amb una cosa seva; algú que feia valer uns drets, i primer de tot el dret d’ésser reconegut com una persona única, original. Això era massa. Es va distanciar, hauríeu dit que se sentia amenaçat en els seus dominis. Vaig esdevenir per a ell una intrusa: jo em permetia ésser una persona quan ell em demanava que fos un objecte, un espècimen de feminitat, agradable i còmode. S’allunyà; va mirar a d’altres bandes; i un dia va trobar una altra dona que, almenys així s’ho creu, accepta ser la seva cosa.
»Després d’uns mesos atroçment ombrius en què passava de la ràbia a la depressió, en què totes les temptacions m’assetjaven, ja no li’n faig retret. Avui posseeixo la pau, o més ben dit, la pau em posseeix.
»I ho dec a ell. Per mitjà del meu sofriment de muller mal estimada, em vaig veure conduïda a descobrir amb quin amor soc estimada per Déu. Des d’ara sé que Déu, ell, m’estima no com una mostra d’humanitat i pel fet que ell estima la humanitat, sinó perquè soc l’Agnès. No és com el sol que dóna la seva calor, indiferentment i impassiblement, a tota criatura: em dona el seu amor, es dona a mi perquè soc jo. No és una dama benèfica que estima els pobres però que mai no s’atura a mirar-los els ulls ni a conèixer el nom d’aquell a qui socorre: i per què hauria de fer-ho? Ella estima ‘el pobre’… En Déu és ben al contrari: Déu m’estima a mi, l’Agnès, i perquè soc l’Agnès. Em coneix pel meu nom d’eternitat. Em crida pel meu nom. Està impacient per la meva resposta. No és gelós de la meva autonomia i de la meva personalitat. Ell les estima: sense elles, quin preu tindria la meva resposta? Per a ell, jo no soc una cosa de la qual hom s’apodera i en fa ús, sinó una llibertat que es dona i que ell respecta infinitament.
»Gràcies al seu amor, em sento reconciliada amb mi mateixa i amb els altres. Déu ha desfermat en el meu cor les fonts de la tendresa. Finalment, visc. I l’hora de la pregària és també l’hora de la vida més intensa…»
Pare Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari