PARE CAFFAREL: Jo em faig càrrec així de tu

PARE CAFFAREL: Jo em faig càrrec així de tu

Categoría: Documentació, Newsletter | 0

Teniu raó d’indignar-vos contra una certa manera de parlar de Déu, que li suposa uns pensaments, uns sentiments, una manera de fer purament humans. L’error és greu: profana el misteri diví i al capdavall prepara el camí de l’ateisme. Molts creients del nostre entorn hi cedeixen. I això no és d’avui: Voltaire ja ho denunciava en una fórmula cèlebre que us cito de memòria: «Déu ha fet l’home a la seva imatge, però l’home la hi ha tornat ben bé».

En canvi, us equivoqueu en relegar Déu al núvol de la incognoscibilitat. Com si nosaltres haguéssim d’acceptar que no puguem saber res d’ell!

És cert que el nostre Déu és «un Déu amagat» (Is 45:15). És cert que és ben diferent de nosaltres; ell mateix ho declara per mitjà del profeta Osees: «Soc Déu i no pas un home» (11:9).

Déu no és a imatge de l’home, mantinguem-ho fermament. Sinó que és l’home que és a imatge de Déu. I per això les qualitats de l’home, singularment les qualitats del cor de l’home, ens fan entreveure les perfeccions de l’amor de Déu per nosaltres.

La Bíblia, al mateix temps que afirma fortament i contínuament la transcendència de l’Altíssim i que nega a la raó humana el poder de conèixer el Creador com es coneix una criatura, no dubta tanmateix a parlar-nos d’ell a partir de les seves criatures.

Ens convida a trobar en ell l’afecte d’un pare «que aixeca una criatura fins a tocar la galta» (Os 11:4); la tendresa d’una mare: «¿És que una mare pot oblidar el seu infantó, la qui està embarassada, el fill del seu ventre? Però, ni que se’n trobés una que l’oblidés, jo no t’oblidaré mai a tu!» (Is 49:15); la fidelitat d’un espòs: «¿Qui repudia la dona de quan era jove? Un curt instant t’havia abandonat, però en un amor etern m’he apiadat de tu» (Is 54: 6-8).

És, doncs, una actitud profundament religiosa trobar en Déu, com en llur font, els sentiments més delicats, els més tendres, els més vehements del cor de l’home.

Per altra banda, aquests darrers dies he pensat en vós tot llegint un text d’Anouilh que us reprodueixo a continuació. Hi veureu la reacció d’un marit en presència de la seva jove muller, la qual, morta de cansament, s’adorm.

«Només calgué que callessis, que el teu cap rellisqués damunt la meva espatlla, i allò s’acabà… Els altres encara haurien rigut i parlat al meu voltant, però jo acabava de deixar-los. El jove Jasó havia mort. Jo era el teu pare i la teva mare; era aquell qui portava el cap de Medea adormida damunt d’ell. Què somiaves en el teu petit cervell de dona mentre jo em feia càrrec així de tu? Et vaig portar al nostre llit… No vaig fer altra cosa que veure’t dormir. La nit era plàcida, havíem deixat enrere des de feia temps, els perseguidors del teu pare, els meus companys vetllaven les armes entorn nostre, i tanmateix no vaig gosar aclucar els ulls. Et vaig defensar, Medea –contra res, de fet– tota aquella nit».

Compreneu –i això us serà un reconfort meravellós– que el vostre Déu no és menys humà respecte a vós quan us endormisqueu en el curs de l’oració, al vespre, després d’una feixuga jornada de treball. Sé que no veureu en aquest text una invitació a deixar-vos anar, sinó a confiar-vos en Aquell qui us estima més tendrament que un home la seva estimada, i que es fa càrrec de vós, amb tota la seva infinita sol·licitud.

Henri Caffarel Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’abadia de Montserrat

Deixa una resposta

 

Información sobre protección de datos

Responsable: EMD CATALUNYA I MENORCA

Fin del tratamiento: Controlar el spam, gestión de comentarios.
Legitimación: Tu consentimiento.
Comunicación de los datos: No se comunicarán los datos a terceros salvo por obligación legal.
Derechos: Acceso, rectificación, portabilidad, olvido.
Información adicional: Más información en nuestra Política de privacidad.