Lloança, adoració, abandó a l’amor diví són, em dieu, els grans ressorts de la vostra pregària. Me n’alegro. Però, amb tot, no negligiu la pregària de petició, com si fos inferior, o en un estadi ja superat. Cal no abandonar mai cap dels anomenats fins de la pregària: l’adoració, l’acció de gràcies, el penediment, la petició. Són la trama de la litúrgia de l’Església i han de constituir la de la vostra oració personal.
He constatat sovint que la pregària de petició és un criteri segur per a jutjar l’autenticitat d’una vida espiritual: els falsos místics la desdenyen, els autèntics s’hi complauen. Un sant és sempre un captaire, no necessàriament a les portes dels homes, sinó a la porta de Déu. Es complau esperant del Senyor el seu pa quotidià, i sobretot li sol·licita els béns espirituals de què se sent encara més afamat: l’acreixement de les virtuts teologals, la intel·ligència i l’amor a la Creu, la humilitat, la compunció, els dons de l’Esperit Sant.
Per altra banda, l’home espiritual de debò es recorda sovint d’una frase del Mestre que l’incita a aquesta pregària de petició: «Fa més content donar que rebre». Descobreix en aquests mots un secret del cor de Crist, i més encara que una consigna, una confidència. I així, tot demanant, procura de donar al seu Déu aquesta joia.
Interrogueu el vostre propi cor de pare; ¿no us dona un testimoniatge semblant?
He trobat l’eco d’aquesta necessitat i d’aquesta joia de donar en una carta de Sant Thomas More a la seva filla. S’hi veu, amb evidència, que la santedat no elimina pas els sentiments paternals, sinó que més aviat els afina i els aprofundeix, fins al punt que esdevenen com el mirall on es revelen els sentiments de Déu. Llegint aquest text en què un pare admirable expressa la seva necessitat i la seva joia de donar, compreneu que una disposició així és certament encara més vehement, respecte a vós, en Déu, el vostre Pare.
«Em demanes diners, estimada filla, amb massa timidesa i massa dubtes. El teu pare, ho saps bé prou, sempre és a punt de donar-te’n, i més quan la teva carta mereixeria no dos filips d’or per cada ratlla, com feu Alexandre pels versos del poeta Cherilus, sinó, si la meva bossa s’amidés als meus desigs, dues unces d’or per cada síl·laba…
»Això no obstant, t’envio just el que em demanes. T’hauria pogut afegir alguna cosa, però si m’agrada donar, m’agrada també molt que la meva filla estimada em demani gentilment com ella sap fer-ho. Afanya’t, doncs, a desprendre aquests diners —estic segur que en faràs bon ús—. Així tornaràs aviat a la càrrega i jo estaré content també més aviat».
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari