He aprofitat les vacances per fer una visita, en la seva ciutat rural, a un capellà molt gran a qui jo venero. Paralitzat, ja no abandona la seva cambra, però des de la seva poltrona contempla l’absis de la seva vella catedral i prega sense parar.
Se’m fa difícil d’expressar la impressió que experimento davant d’ell. És com si n’emanés una extraordinària puresa que us impregna. Puresa que emana d’ell però que no és d’ell: la irradiació de la Puresa de Déu a través d’un ésser esdevingut diàfan. I mentre l’escolto em pregunto com ha accedit a aquesta transparència. Un mot se m’imposa: la humilitat. En efecte, sovint fa al·lusió a la seva «misèria» amb un accent molt notable de dolor plàcid, confiat, joiós.
La carta en què vós em dèieu: «M’estimo més no pensar gaire en els meus pecats; em desanima», m’havia arribat la vigília; per això la vostra frase em tornà al pensament en el curs de la meva conversa, tot contrastant curiosament amb l’actitud del meu interlocutor, i jo la hi vaig citar, sense anomenar-vos, és clar. I això em valgué aquestes precioses paraules:
«Mireu el publicà de la Paràbola: es troba davant Déu, sense gosar aixecar l’esguard; es dona cops al pit i no cessa de repetir «¡Oh, Déu, tingueu pietat de mi, pecador!» És un home meravellosament humil. Però en ell la humilitat no és, com en molta gent, una virtut més de la qual se senten molt orgullosos. Simplement, expressa a Déu allò que constata al llarg del dia: que és pecador. En un sentit, això és l’únic que el Senyor espera per a saciar-nos: el coneixement, la confessió, la retractació, el lament del nostre pecat. Com sant Pau, parlo del pecat en singular, és a dir, d’aquell mal en nosaltres d’on deriven els nostres pecats múltiples. És impossible que ens puguem desembarassar del pecat, se’ns aferra a l’ànima. Però hi ha quelcom millor que no restar desolats i desesperar-nos. Millor que no amagar-nos de Déu com Adam després de la seva falta, o demanar a Déu que s’allunyi, com Pere després de la pesca miraculosa: presentar-nos al Senyor veritables, nus, mostrar-li les nostres plagues. I el pecat reconegut, confessat, penedit, ja no és el pecat sinó solament la «misèria» que demana la dolça misericòrdia del Pare. Puix que reconeixem el nostre pecat, puix que l’anomenem per seu nom, puix que ens en dessolidaritzem, puix que l’exposem a l’esguard purificador de Déu, heus ací que ja no és perniciós, heus ací que som purificats miraculosament. L’home que, en la pregària i al llarg de les hores, viu en aquesta actitud de confessió a Déu del seu pecat, és una aigua neta on es reflecteix la puresa del cel».
En el curs de la nostra conversa, havent deixat escapar aquesta exclamació: «Ah! Si el conec jo aquest vell fons del meu ésser on bellugueja el pecat!», vaig provocar una rèplica tan viva que per un moment vaig pensar que el meu amic s’havia deslliurat de la seva paràlisi: «No calumnieu el fons del vostre ésser. En un fill de Déu, no és pas el fons de l’ésser que està contaminat pel pecat, sinó únicament unes regions obscures en ell, encara no evangelitzades. No oblideu mai que el fons de l’ésser d’un cristià és, després del baptisme, una zona lluminosa, radiant, infinitament pura, gràcies a la presència de la benaurada Trinitat. Ah! Si els cristians comprenien que el cel no és fora sinó en ells, al cor del seu cor, que el fons del seu ésser és tot ell immers en l’amor infinit de Déu i que no han de fer sinó una cosa: deixar aquest amor que venci els darrers nius de resistència, fer la conquesta de tots els racons de llur món interior!»
¿Em direu que no responc gaire a la vostra demanda de consells sobre com heu de portar la vostra oració? Però és que aquesta actitud de confessió del propi pecat és la tela de fons de tota pregària veritable, com també la de la vida cristiana.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari