Mt 13, 24-30
Paràbola del blat i el jull
24 Després els proposà aquesta altra paràbola:
–Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; 25 però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar. 26 Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull. 27 Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:
»–Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull?
28 »Ell els respongué:
»–Això ho ha fet un enemic.
»Els mossos li diuen:
»–¿Vols que anem a arrencar el jull?
29 »Ell els respon:
»–No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. 30 Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner.”
De l’homilia del Papa Francesc a la missa per la “III Jornada Mundial dels avis i de la gent gran” (Basílica de Sant Pere, diumenge 23 de juliol de 2023).
“En la primera paràbola, són el blat i la zitzània els que creixen junts, en el mateix camp (cf. Mt 13,24-30). És una imatge que ens ajuda a fer una lectura realista: en la història humana, com en la vida de cadascun, coexisteixen les llums i les ombres, l’amor i l’egoisme. És més, el bé i el mal estan entrellaçats fins al punt de semblar inseparables. Aquest plantejament objectiu ens ajuda a mirar la història sense ideologies, sense optimismes estèrils o pessimismes nocius. El cristià, animat per l’esperança en Déu, no és un pessimista, ni tampoc un ingenu que viu en el món de les rondalles, que actua com si no veiés el mal i diu que “tot va bé”. No, el cristià és realista, sap que en el món hi ha blat i zitzània, i es mira dins, reconeixent que el mal no arriba només “des de fora”, que no és sempre culpa dels altres, que no és necessari “inventar” enemics que combatre per a evitar llançar una mica de llum en el seu interior. S’adona que el mal ve des de dins, de la lluita interior que tots nosaltres tenim.
Però la paràbola ens interpel·la: quan veiem que en el món el blat i la zitzània estan junts, què hem de fer?, com hem de comportar-nos? En la narració els serfs volien arrencar la zitzània immediatament (cf. v. 28). És una actitud animada per una bona intenció, però impulsiva, fins i tot agressiva. Pensen que podran arrencar el mal amb les seves pròpies forces, per a aconseguir la puresa. És una temptació freqüent: una “societat pura”, una “Església pura” però, per a aconseguir aquesta puresa, es corre el risc de ser impacients, intransigents, fins i tot violents cap a qui va caure en l’error. I així, al costat de la zitzània, s’arrenca també el blat bo i s’impedeix a les persones fer un camí, créixer, canviar. Escoltem en canvi el que diu Jesús: «Deixin que creixin junts fins a la collita» (cf. Mt 13,30). Que bella aquesta mirada de Déu, la seva pedagogia misericordiosa, que ens convida a tenir paciència amb els altres, a acollir —en la família, a l’Església i en la societat— la fragilitat, els retards i els límits. No per a acostumar-nos a ells amb resignació o per a justificar-los, sinó per a aprendre a intervenir amb respecte, tirant endavant el cultiu del bon gra, amb mansuetud i paciència. Recordant sempre que la purificació del cor i la victòria definitiva sobre el mal són, essencialment, obra de Déu. I nosaltres, vencent la temptació de dividir el blat i la zitzània, estem cridats a entendre quines són les maneres i els moments millors per a actuar”
Que està creixent en el meu cor de bé i de mal?
Soc impacient a arrencar tot allò de negatiu que trobo o descobreixo?
Soc pacient a descobrir l’acció i la presència de Déu en la vida i l’acció pròpies i en la dels altres?
A cura de Xavier Amorós
Deixa un comentari