Em trobava interrogant una vídua sobre l’evolució de la seva vida espiritual, a fi d’aconsellar-la amb coneixement de causa. «Dec la meva vida interior a en Sergi (el seu marit), em deia. Més concretament, a la seva actitud envers mi en una fase poc gloriosa de la meva vida conjugal: casada des de feia cinc anys, mare de dos fills, jo li era infidel. Amb tot, l’estimava. No volent destruir la seva felicitat, jo vigilava que no pogués sospitar-ne res. El seu amor per mi, d’una excepcional qualitat, s’aprofundia cada vegada més. En el curs d’una conversa després de sopar –me’n recordo com si fos ahir– ell m’expressà, en termes que m’arribaren al cor, la seva tendresa, la seva estimació, la seva admiració. Ja era massa. Vaig deixar escapar: «Si ho sabessis!» –«Ho sé», em respongué. Aquests mots feren esclatar en mi una indignació tan violenta com injusta: «I doncs, ¿per què fas aquesta comèdia tan terrible? Una de dues: o no sofreixes d’això que saps i és la prova que no m’estimes, o estàs trasbalsat i la teva serenitat no és sinó una mentida!» Jo em sentia fora de mi, agressiva, sorneguera, feridora. Ell esperà que amainés la tempesta. Després, calmosament, greument, tendrament, afegí: «Comprèn-ho! Fa sis mesos que sofreixo cruelment, però el meu sofriment era suportable car no m’enfonsava pas, mentre que a tu el teu mal t’enfonsava, cosa intolerable al meu amor. Vaig veure clarament el que havia de fer, l’únic que podia fer: estimar-te més encara que abans a fi que tu ressuscitessis a l’amor, per tal que aquest amor tot nou no solament abrusi el teu mal amb la seva flama sinó que et faci un cor novell, una puresa nova, una bellesa més irradiant que mai». I de fet l’amor d’en Sergi, de seguida mateix, féu de mi aquest ésser novell».
La confidència d’aquesta dona em permeté de copsar millor el que és el veritable perdó. Altius, els perdons engendren la revolta; reticents, humilien; sense amor, no poden alliberar, ni salvar. Només el veritable perdó, fruit d’un amor molt pur, pot fer brollar una font viva al cor de l’infidel, regenerar aquell qui ha mancat a l’amor tot fent-lo renéixer a l’amor.
¿Puc esperar que la memòria d’aquest llunyà record us ajudarà a comprendre allò que Déu espera de vós? «Em sento indigne de pregar», m’heu escrit. Però aleshores, quan pregareu? ¿Quan haureu reeixit a desempallegar-vos del pecat, a despullar-vos de tota taca i de tota imperfecció? ¿Oblidaríeu, doncs, que només l’amor de Déu pot purificar-vos, transformar-vos, santificar-vos? En lloc de defugir-lo, aneu doncs, en l’oració, a exposar a la seva mirada la vostra ànima de pecador. Descobrireu que, per a Déu, perdonar és estimar, estimar amb un amor tal que sorgeixi en la foscor i en la impuresa de l’ànima un amor tot nou, que no sols la purifica, no sols la regenera, sinó que la fa accedir a una perfecció novella. Penseu en l’esguard de Crist damunt de Pere que acaba de negar-lo… ¿Creieu que fou un esguard de reprovació, o de còlera? Molt més terrible, fou un esguard d’amor, d’amor més intens, que expressava una tendresa més sol·lícita, més ardent, més envolupant que mai. Pere no s’hi pot resistir; el seu cor es fon, tot deixant escapar llàgrimes dolces i amargues a la vegada. I alhora, sota l’acció conjugada de l’esguard de Crist i de l’Esperit del Crist treballant en ell, un nou amor pren possessió de tot el seu ésser. Tan bé que pocs dies després de la seva negació gosa, sense dubtar, afirmar al Crist: Sabeu bé que us estimo, i en tota veritat, des de l’altre vespre. I Pere no menteix: aquest amor nou que l’esguard del seu Mestre ha fet brollar en ell, el menarà fins a donar la vida en una creu, després d’una existència dedicada a predicar a les multituds l’amor amb què Déu ens estima.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari