De ben segur ja heu encertat que la capçalera o títol d’aquest article sorgeix de les paraules del Papa Francesc d’una catequesi sobre la família cristiana del 2015.
Són consells que de seguida es van fer virals i foren recollits per nombroses webs eclesials i no eclesials. En efecte, aquestes paraules “permís”, “gràcies”, “perdó” obren camí per viure bé en la família, per viure en pau. Són paraules senzilles, però al mateix temps no tan senzilles de dur a la pràctica i engloben una gran força: la força de custodiar la llar, fins i tot a través de milers de dificultats i proves de tota mena; en canvi, si manquen aquestes paraules, a poc a poc s’obren esquerdes que poden fins i tot fer que a la llarga s’esmicoli tot.
La primera paraula és “PERMíS”: és a dir, entrar en la vida de l’altre, fins i tot quan forma part de la nostra vida, demana la delicadesa d’una actitud no invasora, que renova la confiança i el respecte. La confiança, en definitiva, no autoritza a donar-ho tot per descomptat. I l’amor, quan és més íntim i profund, tant més exigeix el respecte de la llibertat i la capacitat d’esperar que l’altre obri la porta del seu cor. El Papa posava aquest exemple: abans de fer quelcom en família, sol·licitar permís: “Puc fer-ho? T’agrada que ho faci així?” És un llenguatge educat, ple d’amor que fa molt bé a les famílies.
La segona paraula és “GRÀCIES”: un cristià que no sap dir gràcies és algú que ha oblidat el llenguatge de Déu. Posava el Papa aquesta anècdota: “Una vegada vaig escoltar dir a una persona gran, molt sàvia, molt bona i senzilla, però amb la saviesa de la pietat de la vida: ‘La gratitud és una planta que creix solament a la terra de les ànimes nobles’. Aquesta noblesa de l’ànima, aquesta gràcia de Déu a l’ànima ens impulsa a dir gràcies. És la flor d’una ànima noble”.
La tercera paraula és “PERDÓ”: paraula difícil, certament, però tan necessària. Si no som capaços de disculpar-nos, significa que tampoc som capaços de perdonar. A la llar on no es demana perdó comença a faltar l’aire. El Papa ens deia que a la vida matrimonial es discuteix a vegades, fins i tot poden “volar els plats”, però us dono un consell: mai acabeu el dia sense donar-vos la pau. Heu discutit marit i muller? Els fills amb els pares? No està bé, però aquest no és l’autèntic problema. El problema rau en què aquest sentiment estigui present encara al dia següent. Les paus es poden refer amb un petit gest, una carícia, un signe de tendresa…
Jesús nasqué en una família. Podria haver vingut de manera espectacular, o com un guerrer, o un emperador. No. Vingué com un fill de família. Contemplem aquesta escena tan bonica: la família de Natzaret ens compromet a redescobrir la vocació i la missió de la família, de cada família.
Consiliari Joan Sabé
EMD Barcelona 195
Deja una respuesta