No us amagaré que la vostra carta m’ha trasbalsat. Hi dieu que, en els meus comentaris sobre l’oració, sembla que oblidi els pecadors. «Sens dubte, afegiu, perquè no els jutgeu dignes de practicar-la». Que Déu em preservi d’un fariseisme semblant! Pecador que s’adreça als seus germans pecadors per invitar-los a aquest acte de conversió que és la pregària, és només un ells que penso!
Nogensmenys, he reflexionat sobre la meva manera de presentar l’oració. M’ha semblat que per evitar l’error de què us feu ressò, calia que em referís més sovint a l’extraordinària pàgina de sant Lluc que és la paràbola del «fill pròdig». Torturat per la fam, el pobre noi un bon dia es diu: «Tornaré a la casa del meu pare». I el pare, que cada dia, que cada dia es posava a l’indret des d’on es descobria el camí, el veu, «corre a trobar-lo», «se li tira al coll» i «el besava».
L’oració és això: el moment privilegiat per prendre consciència de la pròpia misèria, per desfer-se’n tombant el cap a Déu; el lloc de trobament entre el Pare i el fill; l’abraçada de la misericòrdia i de la misèria; la festa joiosa de retrobar-se.
Enteneu-ho: no és el fill que es purifica, que se santifica ell mateix i després va a trobar el seu pare. Vegeu més aviat que ell s’acosta impur, vestit amb parracs repulsius; és el perdó patern que el purifica, el transforma, el revesteix amb l’abric de les festes. Parlem més clar: la purificació i la santificació del pecador no són cosa de l’home sinó obra de Déu – «O Déu, creeu en mi un cor ben pur»–. Do de Déu, do gratuït, que l’home no es mereixeria, que li és concedit si hi creu, si gosa creure-hi. I això sí que és gran als ulls del Senyor: que l’home tingui una idea tan alta del seu Déu, que no dubta a creure en la misericòrdia. I precisament allò que és greu als ulls del Senyor és que el fill gran s’escandalitzi de la misericòrdia, que no hi vegi sinó una manca de dignitat, un insult a la justícia.
La raça dels fariseus mai no ho podrà entendre. Car per a ella és l’home qui se santifica ell mateix mitjançant els seus esforços i les seves proeses morals, i, després, es presenta a Déu, digne llavors –es pensa– de tractar amb ell, d’ésser-li familiar. Al contrari, en l’assemblea dels santes «hi ha més alegria per un sol pecador que es penedeix que no per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se»: es meravella davant l’espectacle de la misericòrdia que brolla del cor de Déu cada vegada que es presenta a ell un pecador que té confiança, que gosa creure en la «follia de Déu».
Presentar la pròpia misèria per tal que la misericòrdia la submergeixi, aquesta és l’oració del pecador –la de tots nosaltres, puix que «si algú diu que no és pecador, és un mentider», afirma Sant Joan.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deja una respuesta