Les vostres oracions àrides com el desert, la vostra absència de vitalitat espiritual a l’hora de la pregària, la sensació que el Senyor ja no obre la porta a la qual, tanmateix, vós no cesseu de trucar, us fan infeliç, inquiet; aspireu —em dieu— a retrobar si no el fervor, sí aquelles oracions en les quals teníeu la certesa de no perdre el vostre temps. No tinc, certament, un consell infal·lible per donar-vos. Voldria simplement convidar-vos a trobar vós mateix allò que Déu espera de vós.
És possible que això sigui una prova permesa pel Senyor per a estimular el vostre desig, la vostra recerca i la vostra confiança. Però cal no excloure que sigui un senyal, l’advertiment que alguna cosa no va bé en la vostra vida. Us demano que no elimineu massa de pressa aquesta segona hipòtesi. “Mai —m’escriviu— no m’he aplicat tan escrupolosament a seguir els consells, per a pregar com cal, que m’havíeu donat”. Ho admeto de bon grat. És això, precisament, el que em fa pensar que cal modificar alguna cosa, no tant en la vostra manera de pregar com en la vostra vida. En la vida cristiana, en efecte, tot va lligat. Si negligim la pràctica d’una virtut, si la recepció dels sagraments és insuficient, si desconeixem en algun punt la voluntat de Déu, tot se’n ressent i, en primer lloc, la vida de pregària. Per això no estic segur que aferrissar-vos a pregar més bé sigui el millor mitjà d’arribar-hi. Comenceu més aviat per cercar si Déu no espera de vós alguna reforma.
Examineu-vos, primer de tot, sobre la vida teologal, ressort de la vida cristiana. I d’antuvi sobre la caritat. Si no acolliu el proïsme, si no sou sol·lícit a servir-lo, a testimoniar-li l’amor d’aquell Déu que us ha fet entreveure i tastar la seva bonesa infinita, llavors s’explicaria que el Senyor, no diré que us rebutgi, però sí que us retiri la sensació de la serva presència i del seu amor. Estimeu, estimeu a qui us envolta, esforceu-vos a anar cap aquells per qui la vostra simpatia és menys espontània. Vegeu que no hi hagi ningú que espera, en va, de vós, socors materials o morals. És molt possible que un progrés de part vostra en la caritat us faci retrobar en l’oració la presència tranquil·litzadora de Déu, o si més no la sensació de no perdre-hi el vostre temps, car el Crist no sap resistir-se a les pregàries d’aquells qui tampoc no es resisteixen als clams del seu proïsme. Ell considera —ho sabreu prou bé— com fet a ell mateix allò que fem als altres. Sant Agustí expressa en el seu comentari sobre la primera epístola de Sant Joan aquesta identitat del Crist amb els seus membres, per mitjà d’una comparació inesperada i vigorosa, impossible d’oblidar un cop llegida:
“Aquell que tu adores en el seu cap, l’ultratges en el seu cos. Ell estima el seu cos. Si tu et mutiles del cos, el cap, per la seva banda, no es mutila pas del seu cos. És en va que tu m’honores, et crida el cap des de dalt del cel, és en va que tu m’honores. És com si algú volia besar-te el cap tot caminant damunt els peus. Amb les seves sabatotes ferrades t’esclafaria els peus quan volgués prendre el teu cap entre les seves mans per basar-te’l. ¿No interrompries tu aquestes demostracions de respecte cridant i dient: Què fas, desgraciat, que m’aixafes!? No li diries: M’esclafes el cap, puix que ell ret honors al cap; però el cap parlaria més fort pels membres que li aixafen que no per ell a qui honoren. Cridaria: No vull els teus honors; deixa de trepitjar-me! Si tu li respons: Com pots dir que et trepitjo? El que vull, ben al contrari, és fer-te un petó, vull besar-te. –Però que no veus, ximple, que allò que tu vols besar, en virtut de la solidaritat que fa del cos un tot, és present en allò que tu aixafes? A dalt m’honores, a baix em trepitges. Allò que trepitges sofreix més que no s’alegra allò que honores: puix que allò que honores sofreix per aquest membre que tu trepitges».
De bon grat jo interpretaria així aquesta pàgina sorprenent: Tu véns a l’oració per besar-me el rostre, mentre refuses al teu germà l’honor i el socors que ell espera de tu, que jo espero de tu en ell; no t’estranyi, doncs, que la meva reacció envers tu sigui la de l’home que aparta aquell qui li puja damunt dels peus.
No pretenc pas, estimat amic, expressar amb això els sentiments del Crist respecte de vós, sinó simplement convidar-vos que us feu una pregunta.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deja una respuesta