En una carta recent, us en deveu recordar, jo cercava allò que és essencial en l’oració. Havent vist que aquesta cosa essencial no podia ésser la part que el cos, la intel·ligència o el sentiment ocupen en la pregària, concloïa que se situa en la voluntat. És cert i és fals. Us escric, doncs, altre cop per no córrer el risc d’induir-vos a error. És cert en el sentit que aquell qui prega no pot fer res de més ni de millor que aquest acte de voluntat per mitjà del qual ell s’adreça cap a Déu i s’hi lliura. Però la pregària del cristià no és solament acte de l’home, és també i de bell antuvi, acte de Déu, i és ben evident que la intervenció de Déu és més important que la de l’home. Quan us escrivia jo ho tenia sobreentès en el meu pensament, però no sé si vós també quan m’anàveu llegint.
Una impressionant escena bíblica il·lustra de manera molt suggestiva el que s’esdevé en la pregària cristiana. Manuè i la seva dona (Jt 13: 19-20), havent rebut la visita de l’àngel de Jahvè, ofereixen a la seva presència, damunt un altar enmig dels camps, un sacrifici al Senyor. Apilen la llenya, col·loquen el cabrit, encenen el foc. I heus ací que tot d’una l’àngel es veu com aspirat per la flama i se’n puja amunt cap al cel.
Un ésser misteriós fa néixer la pregària del cristià, l’orienta, la mena fins el Pare Totpoderós: l’Esperit Sant. L’apòstol Pau ens exposa aquest admirable ensenyament en els termes més explícits: «L’Esperit ajuda la nostra feblesa; perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per a pregar com cal, però el mateix Esperit intercedeix amb gemecs inefables» (Rm 8:26). Aquesta pregària de l’Esperit en nosaltres és la causa de la sorprenent grandesa de la nostra oració. Hi arribem fatigats de cor i d’esperit, balbucejant pobres paraules: no hi fa res! D’aquesta llenya morta l’Esperit fa sorgir una flama viva.
Aquesta pregària de l’Esperit, és impossible de copsar-la; això no obstant, s’hi discerneix un mot: Abbà, Pare. «Perquè sou fills de Déu, escriu sant Pau, heu rebut un esperit de filiació que ens fa clamar: Abbà, Pare!» (Rm 8:15). Així, la substància de la nostra pregària és aquest impuls de tendresa filial del Fill pels seu Pare, que l’Esperit Sant fa sorgir en la nostra ànima. ¿Cal sorprendre’s llavors que la nostra pregària d’homes sigui agradable a Déu?
Som encara tan aprenents en el terreny de l’oració, que no tenim consciència, habitualment, d’aquesta pregària de l’Esperit Sant, i no percebem aquest clam: Pare! Pare! Que tanmateix ressona en les profunditats del nostre ésser. Els nostres sentits interiors, encara educats malament, són insensibles a aquesta presència de l’Esperit en nosaltres. Però de tant en tant, amb una joia íntima, i cada cop més sovint a mesura que s’afina el nostre sentit espiritual, pressentim alguna cosa de la vida vibrant de l’Esperit del Crist: «El mateix Esperit s’ajunta al nostre esperit per donar testimoniatge que som fills de Déu» (Rm 8:16). Amb això heu d’entendre que descobrim en nosaltres un impuls d’amor pel Pare, del qual estem ben obligats a convenir que no ve pas de nosaltres. Pregar és aleshores molt simple: no és sinó consentir, adherir-se (aquests dos mots curulls de sentit per als homes espirituals) a allò que s’esdevé en nosaltres, no és sinó lliurar-se a la pregària de l’Esperit Sant, com l’oli de la llàntia a la flama que l’aspira.
Molt sovint res no ens revela la misteriosa activitat de l’Esperit. No vol dir que no hi hàgim de consentir i adherir-nos-hi, però llavors en la fe pura, i precisament mitjançant aquell acte de voluntat de què us parlava en la meva darrera carta.
Mai no pararia de recomanar-vos —quan comenceu la vostra oració— que formuleu un acte de fe, precís i vigorós, en l’esperit del Crist que vol pregar en vos. I, de la mateixa manera que hom signa un xec en blanc, donar-li la vostra conformitat anticipada i sense reserva.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deja una respuesta