«La meva oració és àrida, no em sembla que la meva vida em porti fruits com al començament del meu ministeri sacerdotal. Però no en sé discernir la causa».
La vostra carta, amb aquesta petita frase, em ve a trobar a la rectoria de pagès on passo alguns dies de vacances. La llegeixo i rellegeixo a la meva cambra, on les persianes estan gairebé tancades, car el sol de fora és tòrrid. I l’hort de sota la finestra té un trist aspecte: tot hi és adust. El meu amic rector se’n plany, no tindrà llegums. Caldria una bona pluja. Però els dies passen i el cel resta implacablement blau.
¿No és això potser el que manca a la vostra ànima: la pluja, aquesta pluja que és la Paraula de Déu? La comparació no és meva, sinó d’Isaïes: «Així com la pluja i la neu baixen del cel i no hi tornen sense haver regat la terra, sense haver-la fecundada i feta germinar, perquè doni la llavor al sembrador i el pa que menja la gent, així la paraula que surt de la meva boca no torna a mi de buit, sense haver fet tot el que jo volia i haver reeixit en la seva missió».
Mentre que el pagès no pot fer res per procurar-se la pluja, a vós només us cal que ho vulgueu i la Paraula de Déu fecundarà la vostra vida. La paraula de Déu no pot fallar-nos, som nosaltres que li fallem.
Vostre abandó de la meditació de les Escriptures des de fa uns quants mesos em fa preguntar —i preguntar-vos— si teniu prou estimació per la Paraula.
Em dieu que ja no podeu meditar. Si donéssiu en aquest mot de meditar el seu sentit fonamental de «reflexionar sobre…», de reflexionar sobre la Paraula de Déu, de buidar-ne el sentit profund, no podríeu declarar-vos inapte per a meditar. Cal també, certament, que us hi exerciteu, amb més perseverança com més poc favorable hi sigui la vostra vida activa i sobrecarregada.
M’assegureu, és veritat, que us esforceu a fer silenci, a establir el buit en vós. I comprenc que és per fer un lloc a Déu. Però, ¿no hi teniu una confusió? El silenci no és pas un valor en ell mateix; allò que importa no és pas callar ni fer callar la fressa a dintre l’ànima, sinó escoltar la Paraula de Déu, la «Paraula de Vida» (Fl 2:16), el «Missatge de salvació» (Ac 13:26), «acollir- la» (Mc 4:20), «retenir-la» (Lc 8:15; Jo 8:51; 14:23; 15:20). És la Paraula que, tot penetrant a l’ànima, hi eliminarà la fressa, hi instaurarà el silenci.
Ja no es tracta de començar per fer el buit. El pare Plé escriví amb pertinència: «És evident l’error de molts per als quals posar-se en presència de Déu no consisteix sinó a fer el buit, en la seva ànima, de tota preocupació terrena. Hom rebutja molt de pressa qualsevol pensament estrany, una mica com un policia fa evacuar ràpidament la sala per on passarà al cap d’un moment el gran personatge que ell precedeix i fa respectar; després, buidats el cap i el cor (suposant que s’hi arribi), hom espera una «sensació» de la presència de Déu. Res no s’esdevé, tret que no sigui una il·lusió».
Sé prou bé que els autors espirituals recomanen una oració de buidor i de silenci, en el curs de la qual cal deixar de parlar, de raonar, d’actuar. Sant Joan de la Creu dóna d’aquesta oració una descripció molt evocadora: «Una atenció simple i fixada únicament en el seu objecte —quasi com algú que obre els ulls per esguardar amb amor». Però aquesta oració passiva, contemplativa, és un do de Déu. S’hi accedeix no pas pels propis treballs, i quan no ens és donada hi ha quelcom millor que queixar-se’n, que esperar-la en l’ociositat, que espiar la seva
vinguda o el seu retorn. ¿No bufa el vent? Agafeu de bell nou els rems, si és que voleu avançar mar endins. ¿No us parla Déu al fons del vostre cor? Escolteu en les Escriptures. Cerqueu la seva Paraula, capoleu-la, mastegueu-la; en un mot, mediteu.
La pregària, ja ho veieu, és la Paraula de Déu no en el seu moviment d’anar de Déu a l’home; sinó en el seu impuls de retorn de l’home a Déu. És aquesta Paraula de Déu que torna a Déu, «després d’haver reeixit en la seva missió», com diu Isaïes.
Nodrit de la Paraula de Déu, en vós tot tornarà, com l’hort després de la pluja, a reverdir i a créixer. La vida, la vida de Déu, la vida teologal, brollarà de bell nou. La fe serà en la vostra ànima aquest coneixement desvetllat, àvid, meravellat, del Misteri de Déu i del seu amor, coneixement sempre jove puix que cada dia serà renovellat. I ja que l’amor crida l’amor, la caritat sorgirà al seu torn, tant més ardent com més viva sigui la vostra fe. I l’esperança de conèixer i d’estimar Déu cada dia més, de veure el seu Regne instaurar-se damunt la terra, serà
el ressort, l’estimulant, de la vostra oració i de totes les vostres activitats.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deja una respuesta