DEPENDÈNCIA
Vet aquí, primerament, el passatge principal d’una carta que acabo de rebre:
«Tinc quaranta anys i mai no havia estat malalt fins ara. Així doncs, és una experiència nova que faig i, us ho ben asseguro, poc divertida. Els primers dies em revoltava. Allí em teníeu, passant de mà en mà com un objecte trobat que hom manipula com vol, i sense que ningú es dignés a respondre les meves demandes d’explicacions. I pensar que en la vida corrent no puc sofrir que la meva secretària em mogui de lloc el tallapapers de la taula del despatx! Quina horrible impressió de no ser més que una cosa… Oh, certament, una cosa de la qual es té cura, es revisa, es repara, de la qual es comprova el bon funcionament, però tanmateix una cosa, és a dir, un ésser passiu. Pensava amb enveja en el darrer dels vagabunds: ell és un gran senyor, ell que disposa de si mateix, en comparació amb aquest burgès, en un clínica confortable, que no és més que una cosa de la qual els altres disposen».
Us vull estalviar les reflexions que se m’han acudit en llegir aquestes ratlles. Prolongarien la nostra darrera conversa.
El meu corresponsal té raó: no hi ha res de més intolerable per a un home lliure, legítimament orgullós de la seva autonomia, que esdevenir dependent: això és pròpiament perdre la seva dignitat de persona humana. Però ben mirat la independència és d’ordre moral. A l’hospital, al camp de deportats, en les tortures, els homes romanen lliures. Llur cos és la presa dels altres, però llur ànima s’escapa. És solament quan abdica que un home esdevé una cosa. Amb tot, reconec que la dependència física és una restricció a la seva independència, i és per això que ja li sembla intolerable.
I bé, aquesta independència que li és tan cara, l’home que estima experimenta la necessitat irreprimible d’immolar-la a l’ésser que ell estima, precisament perquè és el seu bé més preciós, perquè sacrificar aquest bé és la prova irrecusable que ell estima l’altre més que a si mateix. I heus ací perquè es declara amb felicitat el bé de l’altre, la cosa de l’altre. Al segle XVII, hom s’anomenava l’esclau de l’ésser estimat –essent la condició de l’esclau la d’una cosa de la qual un altre disposa, i no la d’una persona de la qual hom respecta la inviolable autonomia.
Pregar és transposar aquests sentiments en les nostres relacions amb Déu. Es voler-se –amb felicitat i orgull– el bé de Déu, la seva cosa. És el repòs en la dependència consentida, volguda, estimada: «Com el bastó en la mà del viatger», escrivia Péguy. I l’home de pregària estima més aquesta dependència, com més radical, congènita, la descobreix. S’hi podria revoltar, però no pot pas deixar de deure a Déu l’existència, i no sols una vegada per totes, sinó a cada instant. L’oració és el temps en què, bandejant la il·lusió d’autonomia que a vegades el guanya en l’acció, reprèn consciència de la seva dependència innata, hi consent, es torna a posar en mans del Pare, com una cosa de la qual ell li demana que disposi: «In manos tuas, Domine…»
Ho havia comprès bé aquell vell sacerdot que feia gravitar tota la seva espiritualitat entorn d’aquesta idea de dependència respecte a Déu, i que un dia em confiava: «N’hi ha prou que pensi en la paraula dependència per entrar en oració».
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deja una respuesta