L’any 1992, en fa trenta-dos, vaig començar la tasca de consiliari. M’hi van introduir en Miquel Barrobés (a.c.s) i la Carme Meix, amb qui ens coneixíem de feia més o menys 20 anys. Vaig començar a fer de consiliari en l’equip B-93 i encara seguim.
Cap al 1999 vaig començar a acompanyar un equip de Terrassa durant uns tres o quatre anys, fins que es va dissoldre.
Els anys 2000 vaig començar a acompanyar i deixar-me acompanyar per l’equip Terrassa 10, primer, i poc després l’equip Rubí 1. Hores d’ara estic assistint al part d’un nou equip jove a la parròquia de la Sagrada Família de Terrassa, de la qual he estat rector més de vint anys i ara en soc rector emèrit.
El prevere, com qualsevol persona, és un ésser essencialment sociable. Una socialibilitat més necessària si es té en compte que som cèlibes, i no som frares o monjos. Vivim sols, cosa que no sé si és bona. Bé, crec que no gaire bona. Necessitem el tracte amb les altres persones, encara que siguin clergues!; permeteu-me la ironia. El tracte amistós amb les parelles i llurs famílies afavoreix l’equilibri psíquic del capellà.
Acompanyar famílies no consisteix pas a dirigir-les, sinó a compartir amb l’equip les vivències: fe, relació, experiències, alegries i tristeses … des de la fraternitat radical dels batejats. No som pares ni mestres ni guies (cf Mt 23, 8-10). Som germans amb el carisme del ministeri ordenat, un carisme complementari amb tots els altres carismes (cf 1Co 12, 4-11). El consiliari no és més que els membres laics de l’equip; simplement és diferent perquè tots som diferents. Potser és més savi en teologia pels estudis i per la pràctica pastoral, però ni millor ni més sant perquè tots som sants en Jesucrist, no pas pels nostres mèrits sinó pels seus mèrits.
Ser consiliari d’equips de la Mare de Déu m’ha estat una gran benedicció tant pel que donat com, sobretot, pel que he rebut.
Josep Esplugas
prevere diocesà de Terrassa
Deixa un comentari