Estem vivint aquests dies –invasió o guerra, és igual– entre Rússia i Ucraïna, aquest enfrontament desigual entre una gran potència, Rússia, i una nació més petita, tant en persones com en material bèl·lic. Tant de bo que, quan surtin a la llum aquestes línies, el conflicte s’hagi acabat, responent a un clam general de crida a la convivència i no a l’afany de domini que es manifesta en l’actuació de la nació més poderosa: Rússia.
La convivència és essencial a la persona, no un pes. L’home, per naturalesa, és essencialment sociable. Aquesta vida social s’orienta, per tant, a la persona humana i la fi de tota institució ha de ser la persona humana.
La vida social engrandeix l’home a través del tracte amb els altres, de la reciprocitat de serveis, del diàleg amb els altres. Tot això cobra més relleu als nostres dies perquè aquesta influència de la societat sobre la persona es dona tant en l’aspecte bo com en el dolent. Una convivència, un diàleg que es trenca estrepitosament amb la guerra, amb la mort de moltes persones humanes.
Una condició essencial per a una bona convivència és que no tractem l’altre com un objecte, entenent aquest “altre” com una persona o com un conjunt, sigui una família, un poble o una nació de la que em puc apropiar per a la realització dels meus propis fins.
També es pot considerar l’altre com un rival que s’interposa en el camí de la meva vida d’una manera directa o immediata i, si puc, l’elimino de la manera que sigui.
És necessària la creació del “nosaltres” com a eix de la convivència interpersonal. No n’hi ha prou que l’altre ho considerem com un “tu” i jo com un “jo”. Perquè hi hagi una bona convivència cal la realitat del “nosaltres”. Possiblement a partir del nosaltres podem crear un nou tipus de família, un nou tipus d’empresa, d’universitat, de nació i, per què no, d’Església.
De vegades ens preguntem si el missatge cristià és actual al nostre món d’avui, si té oportunitats, alguna cosa a dir en les diverses circumstàncies que es donen.
No oblidem que el cristianisme no és una realitat física o màgica, sinó un missatge, una bona nova, una manifestació de la Paraula de Déu que obri un camí a través del món i arribi als cors dels qui l’acullen.
El cristianisme continua sent actual i ho és més que mai, perquè més que mai té el món necessitat de descobrir allò que podríem anomenar “un suplement d’ànima”. L’Església i cadascun dels cristians i les cristianes hem de fer el possible perquè sigui una realitat.
Per comprendre allò que pot representar l’aportació del cristianisme al nostre món escoltem i fem nostra la pregària de Sant Francesc d’Assis:
Feu de mi, Senyor, un instrument de la vostra pau;
On hi hagi odi, que hi posi l’amor,
On hi hagi ofensa , que aporti el perdó,
On hi hagi discòrdia, que posi la unió,
On hi hagi dubte, que aporti la fe,
On hi hagi error, que aporti la veritat,
On hi hagi desesperació, que aporti l’esperança,
On hi hagi tristesa, que aporti l’alegria,
On hi hagi tenebres, que posi la llum.
Oh! Mestre, feu que no busqui tant
ser consolat, com consolar,
ser comprès, com comprendre,
ser estimat, com estimar.
Segur que tots estem d’acord que, si la nostra societat, o el nostre ésser cristià, pensés i actués així, el respecte i la solidaritat regnarien en aquest món nostre tan confús.
Mn. Antonio Jurado
Consiliari EMD Benicarló 9
Deixa un comentari