Els Evangelis no parlen gaire del que Maria féu, però el que descobreix és molt significatiu i molt proper a la vida d’una parella, d’una família.
Ens fixarem en tres actituds de Maria:
Preocupar-se pels altres
En l’Anunciació, l’àngel li diu a Maria que la seva cosina Isabel estava ja de sis mesos. Uns dies després Maria puja a la muntanya, a casa de la seva cosina i, després de recitar l’extraordinària oració del Magníficat, el text d’aquest Evangeli ens diu que Maria es queda amb Isabel uns tres mesos. Sis més tres són nou, el temps que dura una gestació. No fora desencertat pensar, encara que l’Evangeli no ho consigni, que Maria es va quedar per ajudar a la seva parenta, molt més gran que ella, en els darrers mesos de l’embaràs i per assistir-la en el part. Després tornà a casa. És potser un detall, però constitueix tota la diferència. Maria no en va tenir prou amb proclamar les belles paraules del Magníficat, sinó que ho posa en pràctica en una circumstància ben real, concreta i propera de la seva vida.
Guardar en el cor
La vida de Maria i Josep fou una vida com la de tants de nosaltres, una vida de família. Alguns detalls de l’Evangeli ens ho revelen.
Com qualsevol matrimoni hagueren de complir amb el deure cívic, i pujaren des de Natzaret a Betlem per inscriure’s en el cens, molt a prop ja del part. És possible que el viatge precipités el part. Podem imaginar la preocupació de Josep, pare novell, en veure Maria amb dolors i no trobar allotjament adequat. Podem estar gairebé segurs que Josep ajudà a Maria a donar llum perquè no hi havia ningú més. Veure néixer un fill i a més a més ajudar en el part és un experiència indescriptible de comunió per a la parella. Totes guardem algun record així en el cor.
I continua l’Evangeli de Lluc, per cinc vegades, referint-se a Maria i a Josep com els pares de Jesús: “Quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que estava previst per la Llei… El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare… Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin… Al cap de tres dies (de buscar-lo), el van trobar al temple… i la seva mare li digué: Fill meu per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia… La seva mare conservava tot això en el seu cor.”
Una vida de família està entrellaçada de records, de petites histories que expliquem als fills, d’anècdotes que ens desvetllen la vocació de cada fill i que, com aquestes de Maria i Josep, guardem nosaltres també en el cor, perquè hi desvetllin, en el silenci, el seu sentit.
Ampliar el cor
“Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
– Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.” (Jn 19, 25-27)
Moltes famílies han conegut el terrible esquinçament que produeix la malaltia, el sofriment, la mort d’un fill. És com una amputació. El problema no esta tant en perquè passa, ja que mai no podrem acabar de comprendre-ho, i està més com viure-ho , com enfrontar-ho. Si aquest dolor ens du a l’aïllament i a l’amargor, ens empobreix, ens mutila, però si no ens tanquem, si el vivim prop de Déu, encara que sigui en el clam, ens obre a una compassió més humana, a una proximitat amb els altres. Això li demana Jesús a la seva mare i al deixeble que estimava. No els demanà que comprenguessin ni justifiquessin res, els demanà que ampliessin el seu cor, els demanà més amor.
Extret del document dels EMD “ Vivint la fe en parella” que s’utilitza en el primer any de pilotatge.
Deixa un comentari