PARE CAFFAREL: LA FAULA DEL VIOLI I DEL VIOLINISTA

PARE CAFFAREL: LA FAULA DEL VIOLI I DEL VIOLINISTA

Categoría: Newsletter | 0

L’audició s’acaba. Els aplaudiments esclaten mentre cau el teló. I els aplaudiments redoblen d’entusiasme quan el violí s’apropa al davant de l’escenari, fa una reverència i, tot assenyalant el tímid violinista que es manté un xic lluny, s’adreça al públic: «Voldria que les vostres felicitacions vagin també per a ell; he de reconèixer sincerament que, privat de la seva ajuda, no me n’hauria sortit tan bé». Quants cristians em fan pensar en aquest violí! No en sou pas un? Per a ells, la santedat, aquella santedat vers la qual tendeixen amb bona voluntat, és un assumpte de l’home amb l’ajuda de Déu. Llurs formes d’actuar són reveladores en aquest sentit. Sobretot llur pregària, que consisteix a demanar a Déu el seu ajut, a pledejar llur causa prop d’ell amb tots els bons arguments que poden aplegar per decidir-lo a intervenir a favor d’ells. Aquesta mentalitat és emocionant, sens dubte, però reposa en una concepció infantil de les relacions de Déu i l’home, falseja la vida cristiana i obstaculitza l’impuls de l’ànima vers la perfecció. En efecte, la santificació no és un assumpte de l’home amb l’ajuda de Déu, sinó l’obra de Déu amb el concurs de l’home. Que és ben diferent.

Si això es comprèn, tot en surt transformat, i primer de tot l’oració. Perquè l’oració ja no pretén decidir Déu a actuar, obtenir del Pare que s’interessi pel seu fill: per fi hem entès que Déu actua sempre (com deia Nostre Senyor): «El meu Pare i jo actuem incessantment». L’oració consisteix llavors essencialment a lliurar-se a aquesta acció divina.

I és ben cert que no és impossible de restar-hi lliurat del matí al vespre, però sovint les activitats afluixen els lligams que ens lliguen a Déu. Així ens fan escapar més o menys a la seva acció. És mitjançant l’oració que hi retornem, que lliurem al seu influx tot el nostre ésser,
totes les nostres facultats. I quan tornem a la nostra feina, romanem en el camp de forces de l’acció divina. Moguts per l’Esperit de Déu, actuem aleshores com a fills de Déu, segons allò que escrivia Sant Pau: «Els veritables fills de Déu són aquells qui són moguts per l’Esperit de Déu».

En aquesta òptica, les vostres pregàries no seran les peticions d’un infant que prova de forçar la mà del Senyor, de fer-lo canviar de parer; seran més aviat una conversió (conversió ve del llatí convertere: tombar-se cap a), un retorn del vostre ésser que esdevé humil, acollidor i permeable a l’acció santificadora del Senyor. No es tracta pas d’obtenir que Déu es converteixi a nosaltres, sinó més aviat que nosaltres ens convertim a ell.

Pare Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària,

Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Deixa una resposta

 

Información sobre protección de datos

Responsable: EMD CATALUNYA I MENORCA

Fin del tratamiento: Controlar el spam, gestión de comentarios.
Legitimación: Tu consentimiento.
Comunicación de los datos: No se comunicarán los datos a terceros salvo por obligación legal.
Derechos: Acceso, rectificación, portabilidad, olvido.
Información adicional: Más información en nuestra Política de privacidad.