La vostra carta m’ha emocionat vivament, sobretot la frase: “Per què no escriviu mai per als pobres homes pecadors? Tingueu doncs un xic de pietat d’aquells que no poden pregar a Déu amb la pregària dels justos, i digueu-los si és veritat que tanmateix no estan exclosos del regne de la pregària”. M’he expressat ben malament en les meves cartes precedents si us he deixat creure que eren cartes d’un just adreçant-se a uns justos!
I d’antuvi, em costa d’entrar en les vostres distincions. Qui pot dir-se just? Qui no és pecador? Qui pot emprendre la pregària sense començar per la confessió del seu pecat i la declaració del seu penediment? I quina misèria podria descoratjar Déu?
Em recordo d’una noia, tan follament estimada com excepcionalment bonica, terriblement angoixada perquè el cirurgià acabava d’emetre un diagnòstic molt inquietant respecte d’una petita pústula, d’aspecte ben inofensiu, en un costat del seu llavi. Compromesa la seva bellesa, ¿seria encara estimada? Una angoixa semblant es troba a vegades en aquells que tenen consciència de llur lletjor moral. Que es tranquil·litzin. Si l’amor, per desvetllar-se en un cor d’home, requereix l’espectacle d’una bellesa o d’una bondat, no és aquest el cas de Déu. El seu amor és de tota una altra naturalesa. Sant Pau ho sabia bé, ell que, per designar-lo, va utilitzar un mot que no s’havia difós abans d’ell: àgape, i que nosaltres hem traduït per caritat. Allò que suscita l’amor de Déu no és pas la visió de l’amabilitat d’una criatura. És el seu amor a ell que crea l’amabilitat, la bellesa, la bondat de l’ésser que estima. Pecadors, estem desesperats d’haver perdut aquella bellesa moral que ens valia l’estima dels altres i sobretot de nosaltres mateixos, i ens imaginem que Déu també ens gira el cap. Com si fins ara allò que ens havia valgut el seu amor hagués estat la nostra virtut! Com si l’home pogués captar la seva estimació, despertar el seu cor!
L’amor de Déu per nosaltres no té el seu motiu en nosaltres. Les nostres virtuts no poden determinar-lo més que la nostra misèria. No motivat, és espontani, impetuós, riquesa desbordant, dinamisme creador. Déu no va a la recerca de valors humans dignes d’estimació; ell busca el pobre (en el sentit bíblic del terme), és a dir, el pecador, l’insensat, el feble; en un mot: aquell en qui troba un buit que cal omplir. Però el pecador, com que ignora aquesta qualitat d’amor, es pensa que Déu es confon, i com Sant Pere protesta: «Aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un pecador!» Però no, Déu no se n’apartarà, i la misèria del pecador serà la custòdia del seu Amor.
Per altra part, la pregària del pecador consisteix primer de tot a creure fermament en aquest amor diví, absolutament gratuït, i a consentir-hi sense pusil·lanimitat. Això sembla meravellosament senzill i de fet sovint resulta molt difícil: fins a tal punt és viva i tenaç en nosaltres –alhora que inconfessada i a vegades desconeguda per nosaltres mateixos– la necessitat d’ésser estimats per Déu per la nostra pròpia excel·lència. En tenim la prova en aquell despit amarg que pertorba la nostra vida interior quan hem sucumbit a la temptació. Cal, doncs, que, en les nostres relacions amb Déu, sigui, radicalment mortificada aquesta tendència a veure el seu amor com el reconeixement del nostre propi valor. I si Déu no ens protegeix de tota defallença, és sens dubte que vol obligar-nos a descobrir que l’amor amb què ens estima no està fonamentat damunt la nostra virtut, sinó que brolla, espontani, del seu cor i que no hi ha perill que canviï, puix que no és tributari del que troba en nosaltres.
«Fes-te tu capacitat, deia Nostre Senyor a Santa Caterina de Siena, i jo em faré torrent». És aquesta l’oració del pobre, del pecador: fer-se capacitat.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari