L’evangeli fa esment diverses vegades de les mirades de Crist. Andreu presenta el seu germà Simó a Jesús: aquest “se’l mirà” (Jo 1:42). Pere acaba de renegar el seu Mestre: aquest, “girant-se, es va mirar Pere”, i Pere plorà amargament (Lc 22:61). Un home virtuós demana al Crist el camí de la Vida eterna: “Jesús se’l mirà i el va estimar”, ens diu Marc (10:21), que té el do de les fórmules breus i evocadores.
L’amor i l’esguard van sempre d’acord. Cal mirar per estimar, però també estimar per esguardar veritablement: “Només s’hi veu bé amb el cor”.
No hi ha res que reveli millor l’amor que l’esguard. Aquell qui és mirat així no s’hi equivoca pas, tot el seu ésser —parlo del seu ésser íntim, del seu jo secret— es desperta, fremeix, es meravella, es llança i viu, sota l’impacte d’aquest esguard d’amor. Una vida nova, inconeguda, ardent, intensa, sorgeix en ell: l’esguard d’amor suscita l’amor.
En la mirada d’amor d’un ésser damunt nostre, el més meravellós no és tan sols allò que, en aquesta mirada, es descobreix de l’ànima i de l’amor de l’altre, sinó allò que s’hi aprèn sobre un mateix. Aquest esguard d’amor és en efecte un “mirall-on-hom-es-veu-vist”, segons la feliç fórmula de Lanza del Vasto.
Mentre que hi ha mirades on ens veiem menyspreables, quantitat negligible, en l’esguard d’amor ens descobrim amables —en el sentit fort de la paraula: capaços de suscitar l’amor en el cor d’un altre. Un mirall així ens informa sobre nosaltres mateixos, no a la manera d’un mirall inanimat i impassible, sinó per mitjà de la joia, l’admiració, l’amor, l’impuls que s’han desvetllat en aquest ésser en veure el nostre jo profund, i que el seu esguard ens revela.
I és molt impressionant de descobrir-se tan digne d’ésser estimat, apte per a fer brollar l’amor en un cor, com una font d’un penyal. Com no reconciliar-se amb si mateix? Amor, estimació, respecte d’un mateix, aquests sentiments si no desconeguts almenys amb prou feines esbossats fins aleshores —i molt sovint falsejats—, vet aquí que, sorgint en nosaltres, ens fan prendre consciència tot d’una de la nostra dignitat. I sabem des d’aleshores que tenim una raó d’ésser, puix que existim per a un altre.
Però hi ha quelcom de més admirable encara. Quan aquest esguard d’amor és el d’un cristià que a la llum del Crist discerneix, en el nostre jo secret, la nostra ànima de fill de Déu, el nostre nom etern —aquell que Déu ha pronunciat des de sempre, que ens ha fet néixer en el seu pensament diví abans de fer-nos entrar en l’existència—, aleshores aquest esguard té quelcom d’infinitament trasbalsador que el fa tot transparent a l’esguard mateix de Déu damunt nostre; en ell descobrim amb quina mena d’amor som estimats per Déu.
Estic ben segur que Déu voldria per a cada ésser que trobés, si més no un cop a la vida, un esguard així.
Però ni tan sols aquells qui més ens estimen poden estar sempre en “acte d’estimar”. Llurs mirades d’amor —i parlo sobretot de la mirada de l’ànima— són uns moments privilegiats i intermitents. Quan es tracta de Déu, podem estar segurs que es troba sempre en acte d’estimar i aquest acte, aquesta atenció ardent, és presència d’amor a la nostra ànima. També admiració. Sí, Déu es complau en l’ànima del seu fill, per sorprenent que això pugui semblar, car el seu esguard hi troba allò que és més ella que ella mateixa: el seu nom diví etern. I aquest esguard d’amor de Déu és molt més eficaç que qualsevol mirada humana: és creador de santedat, comunicació de vida divina.
Per tal que produeixi els seus efectes, cal encara que l’ànima l’aculli obrint-se-li fins a les seves profunditats per mitjà d’un acte de fe. Fe de l’home que reconeix l’amor del seu Déu, amor actiu, amor en acte. I si aquesta fe fos ardent i sense intermitència, la mirada d’amor de Déu damunt l’ànima no deixaria de fer-la créixer en santedat com el sol fa madurar les collites.
Pregar és prendre consciència d’aquest esguard d’amor de Déu damunt nostre, obrir-se mitjançant la fe a la seva acció creadora, regeneradora, divinitzadora, beatificadora. Sorgeix llavors en l’ànima l’amor de Déu, la caritat.
Per pregar bé, cal creure en aquest esguard d’amor damunt nostre.
“Jesús se’l mirà i el va estimar”.
Pare Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari