Trimestralment l’Equip Internacional d’Animació dels Intercessors (EIAI) publica un butlletí amb extractes de textos del pare Caffarel, testimonis, i també un escrit del pare Marcovits, consiliari dels Intercessors.
Creiem que aquestes reflexions, publicades en el darrer butlletí, són molt adequades pel curs que comença.
Esperem que el trobeu interessant!
Albert Mascaró i Anna Padrós
Responsables dels Intercessors de la SR Espanya
«Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant.» (Lc 24, 30-31).
Com no commoure’s? Després d’un llarg camí ple d’interrogants i d’escoltar aquest home que encara no havien reconegut, finalment tot s’aclareix. Veuen aquest Jesús que pensaven mort i que tant trobaven a faltar. Veuen, al mateix temps, que la seva història, la història de tothom i del món, s’explica, pren sentit, troba el seu lloc, la seva llum, la seva pau. Finalment veuen. Jesús ha ressuscitat i ens porta a tots a la vida eterna del Pare.
De totes les aparicions del Senyor després de la seva resurrecció, aquesta ens toca profundament: allò que viuen els deixebles d’Emmaús, ho vivim nosaltres mateixos en cada celebració eucarística. Al camí d’Emmaús, els deixebles escolten les explicacions del mestre; a la missa, escoltem el Senyor a través de les lectures i l’homilia. A Emmaús, els deixebles descobreixen el seu Senyor en la fracció del pa; a la missa, adorem Crist present a l’altar i combreguem amb el pa consagrat. A Emmaús, el Senyor pot desaparèixer de la seva vista perquè ara està totalment present en ells, viu en els seus cors, com nosaltres mateixos ho creiem després d’haver combregat.
Cal insistir en un aspecte fonamental de la nostra vida amb el Senyor. Els deixebles van arribar amb el cor pesat i se’n van anar amb el cor lleuger. Nosaltres també arribem a la missa amb preocupacions de tota mena, les nostres i les dels altres. Què fem? Perquè aquestes preocupacions no ens abandonen i no ens han d’abandonar, són part de la nostra vida, de la vida dels altres. Llavors, què fem? Dipositem les nostres preocupacions i les dels altres, la nostra vida i la dels altres, ho dipositem tot a la patena amb l’hòstia, ho dipositem tot al calze amb el vi. Llavors es produeix el gran canvi: el pa i el vi es converteixen en el Cos i la Sang de Crist i les nostres vides passen, amb la vida de Crist, a la vida eterna del Pare: « ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?» El Senyor ho ofereix tot al Pare. Hi ha, per tant, en aquest relat dels pelegrins d’Emmaús, un gran moviment cap a la vida de Déu, del Pare, font de tot. La intercessió a la qual estem cridats i que vivim cada dia, és aquest gran moviment, aquest impuls, aquesta marxa cap al Pare, font de tota benedicció per a tots els homes d’aquest món. La nostra intercessió s’uneix a la pregària de Crist manifestada en la pregària eucarística a l’altar. Però també s’uneix a la pregària de Crist manifestada en l’altar del nostre cor. Sant Joan Crisòstom diu, de fet: «L’altar està a tot arreu, a totes les places i a tots els racons.»
Tot es conclou en un impuls de fe. Els deixebles diuen: ¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» A missa, cantem amb el cor ardent: «Per Ell, amb Ell i en Ell, a tu, Déu Pare Omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, tot honor i tota glòria pels segles dels segles.» No tots els problemes estan resolts, ni de bon tros! Però el Senyor els porta amb nosaltres.
Pare Paul-Dominique Marcovits, o.p.
Consiliari dels Intercessors
Deixa un comentari