¿Sabeu què pensava tot llegint la vostra última carta? Que vós actueu com a cap d’empresa fins i tot en la vostra vida d’oració. No tinc –ho podeu ben creure– cap mena de menyspreu per l’home de negocis que sou vós, sinó més aviat una secreta admiració per aquells dots humans que motiven la vostra força i el vostre èxit: esperit d’iniciativa, claredat de vistes, voluntat de reeixir, sentit de l’organització i del comandament, eficiència.
Però l’oració no és un negoci humà, i la mentalitat de l’home de negocis no hi és convenient. I jo crec endevinar senyals d’aquesta mentalitat en les vostres reaccions. El dia del nostre darrer encontre vós em demanàreu temes d’oració i vau quedar decebut quan us vaig dir que no en coneixia de millors que els Evangelis. «La lectura de l’Evangeli m’ajuda poc a pregar», em vau respondre. La vostra carta es queixa de no trobar en els nostres Cahiers un mètode d’oració precís. Tot això és revelador, em sembla, de la vostra mentalitat de cap d’empresa preocupat per l’eficàcia, el rendiment, el benefici.
Lluny de mi de pensar i de dir mal d’aquest vell instint de triomfar encastat en el més profund del nostre ésser: la humanitat li deu la seva evolució i el seu progrés, i si és causa igualment de molts de mals, no és pas a ell que hem d’acusar, sinó l’egoisme, l’ambició, la voluntat de poder que el sotmeten als seus fins. Però, en la pregària, aquest instint de triomfar és el pitjor dels obstacles. L’oració no és una obra humana en la qual cal triomfar, sinó una renúncia que hem de consentir. I potser per això us costa tant de posar-vos-hi. Abdicar us sembla la pitjor de les covardies: una dificultat, ¿no és feta per ser superada? Una oposició, per ser vençuda? I sens dubte teniu raó en el camp dels negocis però no en el de la pregària.
Us trobeu en oració. Interrogueu una pàgina de l’Evangeli i no us respon; truqueu, i la porta resta tancada; no n’hi ha, però, com perquè us exaspereu. No és propi de les vostres habituds acceptar que els homes i les coses se us resisteixin. I després, penseu, ¿per què entretenir-se, perdre un temps preciós que podria ésser més ben utilitzat, àdhuc al servei de Déu? O, si no, que us donin un mètode eficaç! Doncs no, cal que accepteu la resistència d’aquella pàgina que no us lliura el seu secret. No es tracta pas de cercar-ne una altra de més entenedora, o d’agafar un llibre d’espiritualitat més estimulant, o de descobrir un mètode de meditació infal·lible: es tracta de confessar la vostra impotència a comprendre els pensaments divins, d’humiliar-vos en presència d’aquell text mut, de prosternar-vos davant la silenciosa Transcendència de Déu. D’esperar, en l’actitud del pecador, que el Senyor es digni a tenir pietat, us concedeixi la gràcia de la pregària, aquella gràcia sobre la qual vós no teniu cap dret, que ell us donarà gratuïtament, a la seva hora.
La gràcia gratuïta, no capriciosa; si triga, no és pas que Déu dubti a donar, és que vós sou lent a desbrossar en vós els camins que el Senyor vol envair per entrar en possessió del vostre ésser. Em ve a la memòria un record del qual copsareu millor el sentit que no pas de qualsevol altre. Un dia em va venir a veure, tota desconcertada, la muller d’un amic la casa comercial del qual era a punt de fer fallida: i és que no acabava de comprendre les reaccions del seu marit en aquella circumstància. «No hi ha paraules, em deia, per a traduir allò que li passa: sofriment, abatiment, cap d’aquests termes no hi escau; és molt més que sofriment i tampoc és abatiment, puix que ell reacciona i fa tot allò que la situació exigeix. És una mena de mort, com si hagués estat afectat en les seves fonts vives, en la seva dignitat d’home.
Sens dubte, nosaltres, les dones, som incapaces d’imaginar aquest desastre interior que representa per a l’home el fracàs de les seves empreses, de la seva activitat creadora. Gairebé només en el pla de l’amor podem conèixer semblant tràngol». Més bé que la meva visitadora, vós mesurareu, n’estic segur, aquesta angoixa d’un home aculat a la fallida. La revolta que vós experimenteu en l’oració, ¿no és potser del mateix ordre? En el corrent de la vida triomfeu, aquí fracasseu. Per altra banda, pertot arreu se us demana de combatre, aquí d’abdicar, de
presentar el vostre balanç. Això va contra els vostres costums; més que això contra les aspiracions essencials del vostre ésser. Us agrada vèncer i teniu raó, però compreneu que amb Déu la nostra victòria és consentir a ésser vençut: vegeu sant Pere en el camí de Damasc. En l’existència vós dieu: «Vull». En l’oració, cal que digueu: «Us ho prego». Allí ja no sou l’home que té autoritat, sinó el fill que demana, el captaire que allarga la mà. L’arruïnat que accepta la humiliació.
Per reeixir en l’existència, cal saber, voler, poder. Per reeixir en l’oració cal que consentiu a no saber res, a no voler res, a no poder res, a fi que Déu us doni el seu saber, el seu voler, el seu poder.
«És contra natura!», em vau dir un dia. Sí, jo entenc molt bé que us sigui un suplici –a vós més que no a un altre restar impotent davant Déu, i que vós preferiríeu qualsevol activitat, fins i tot qualsevol altre suplici. Però precisament és per mitjà de l’oració que es farà aquell capgirament de la vostra naturalesa, aquella conversió que és l’única que pot adaptar-vos a l’acció de Déu.
No us penseu, tanmateix, que us convida a una passivitat més o menys quietista. Abdicar, presentar el propi balanç a l’hora de l’oració, és molt positiu, suposa una intensa activitat espiritual: suposa que vós cregueu en Déu present i actuant, que mortifiqueu sense pietat tot allò que en vós reclama viure i triomfar, que us doneu, o més aviat que espereu, pacient, ofert i disponible, que Déu vingui a prendre-us.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deja una respuesta