¿Us confessaré que el vostre desdeny per la meditació no em sembla totalment pur? Teniu raó de pensar que l’oració no ha d’ésser un exercici intel·lectual, sinó un temps d’intimitat amb Déu, que la intel·ligència ha de cedir el pas al cor. Però tinc por que, sota el pretext de salvar la primacia de l’amor, no desestimeu el lloc que el coneixement de Déu ha de tenir en l’oració. Us deixeu endur per un pendent on les dones es deixen caure fàcilment, mentre que els homes es tomben més espontàniament pel costat de l’intel·lectualisme. Totes dues tendències són perilloses. Cal alertar els homes sobre el perill que els amenaça, encara més temible per a aquells en els quals la vida interior és dividida en compartiments i en els quals entre la intel·ligència, el cor i la voluntat no hi ha sempre portes de comunicació: el coneixement no els condueix necessàriament a estimar. Però l’oració afectiva que vós aprecieu, i amb raó, amaga aquest altre perill, que un amor insuficientment nodrit pel coneixement no degeneri en sentimentalisme.
La veritat és que aquest rebuig un mica menyspreador de la meditació no és un fet només de les dones, sinó de la vostra generació. Sens dubte és una reacció contra mètodes de meditació que els nostres contemporanis acusen d’empresonar l’ànima en lloc de donar-li ales. Però és lamentable que el descrèdit més o menys merescut en el qual han caigut certs mètodes s’estengui a tot esforç per conèixer Déu.
Recordeu la conferència a la qual vau assistir amb el vostre marit ara fa un mes. Us deia de l’amor conjugal que declina quan els esposos renuncien a anar cada dia a la descoberta l’un de l’altre. Semblantment en les relacions amb Déu: l’amor periclita quan es relaxa l’esforç de coneixença. La coneixença i l’amor, altrament dit la fe i la caritat, van unides.
No us resigneu, doncs, a una fe, a una coneixença de Déu endormiscada. Desvetlleu-la. Com? Com cada matí feu despertar el vostre petit Marc: ell obre difícilment les parpelles feixugues de nit, no reconeix res, i es deixa caure altre cop en el son. Quan el torneu a cridar, finalment es desvetlla, el seu esguard es fixa en el vostre esguard que li somriu; també ell us somriu i bruscament s’interessa pel dia que vós li prometeu bell. Oferiu, doncs, a l’esguard de la vostra fe allò que pot captar la seva atenció, feu-lo girar de bell nou cap al rostre de Déu, que ell no podia discernir en la seva somnolència.
Però una fe adormida no es desvetlla en alguns instants ni en unes quantes setmanes, ni li fem adquirir esparpillament, penetració, vida intensa. El gran mitjà de reanimar-la, d’enriquir-la, de vitalitzar-la, és l’oració, una oració-meditació. Aquells qui tenen una fe viva, puix que la mantenen al llarg dels dies per mitjà de l’estudi i la reflexió, quan venen a l’oració no han de fer sinó estimar Déu: hi estan preparats. Als altres els cal exercitar-se pacientment, laboriosament en el coneixement de Déu per mitjà de la pràctica de l’oració-meditació. Llur fe acabarà per despertar-se i viure, per estimular llur amor i enlairar llur pregària.
Us aconsello que de tant en tant reciteu aquesta pregària de sant Agustí, que us suscitarà la necessitat de conèixer i encoratjarà la vostra recerca: «Senyor Déu meu, la meva única esperança, escolteu-me! No permeteu que per cansament deixi de cercar-vos, sinó que feu que cerqui ardentment la vostra faç. Doneu-me la força de cercar, vós que heu fet que us trobés cada vegada més. Davant vostre teniu la meva força i la meva feblesa: guardeu la meva força, guariu la meva feblesa. Davant vostre hi ha la meva ciència i la meva ignorància: allí on m’heu obert, acolliu la meva entrada; allí on m’heu tancat, obriu a la meva crida»
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari