Tant en psicologia com en biologia, hom s’entreté llargament en l’estudi de la reacció, així definida: la resposta d’un ésser vivent a una excitació. Jo em pregunto per què, en espiritualitat, hom s’atura tan poc en aquesta noció. I tanmateix, en cert sentit, cal dir de la vida espiritual –i sobretot de la pregària– que és reacció de l’home davant de Déu.
Adoració, ofrena, lloança, temor, acció de gràcies, consagració, totes les actituds religioses fonamentals de l’home en pregària només es comprenen sota aquest punt de vista.
Quan se us presenta el pensament de la Transcendència de Déu, ja sigui bruscament per l’efecte d’una gràcia, ja sigui al terme d’una meditació laboriosa, ¿no us veieu emportat irresistiblement a prosternar-vos, com el beduí a l’hora de la pregària? A prosternar no sols el vostre cos sinó la vostra intel·ligència, el vostre cor, la vostra vida entera.
Quan descobriu que tot ve de Déu, ¿no sentiu la necessitat de retornar a Déu tot el vostre ésser, en un impuls de restitució i de submissió?
Quan contempleu un reflex de l’esplendor divina en les criatures, ¿no us puja l’admiració des del cor fins als llavis per un cant de lloança? Quants salms han nascut d’aquesta contemplació!
Si Déu us deixa entreveure alguna cosa de la seva Santedat, ¿no experimenteu aquella sensació que els anglesos designen per awe, una por reverencial, un estremiment de tot l’ésser, una presa de consciència aguda, no sols de la vostra petitesa als peus de la Majestat, sinó també del vostre pecat? «Dissortat de mi, estic perdut, escrivia Isaïes, acarat tot d’una a la Santedat del Senyor, car soc un home de llavis impurs».
Si us succeeix que recordeu les gràcies múltiples de què heu estat objecte en el curs de la vostra vida, l’acció de gràcies, aquell impuls de la creació reconeguda envers el creador, aquell salt joiós del fill devers el seu Pare, ¿no us aixeca tot sencer?
I si, un dia, l’amor infinit amb què sou estimat es mostra una mica, ¿no se us imposa l’exigència, irreprimible, de consagrar-vos a Déu per mitjà d’una ofrena de tot el vostre ésser?
Compreneu ara allò que us deia: la pregària és en nosaltres reacció de la nostra ànima davant de Déu? I sens dubte, en cada oració aquestes actituds interiors no són totes necessàriament explícites: l’una o l’altra domina; però el fons religiós d’on brolla la nostra pregària és fet d’aquests grans sentiments que una oració perseverant acumula a poc a poc.
Pretendre treure de si mateix aquests impuls de pregària sense començar per meditar les perfeccions divines seria tan absurd com, per a un mirall, pretendre fer sorgir la llum d’ell mateix.
Un dia potser Déu prendrà la iniciativa de fer-vos entreveure tal o tal altra de les seves perfeccions. Però mentrestant us cal anar a descobrir-les a les palpentes, tot meditant sense desanimar-vos, sostingut per una joiosa esperança.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari