Em sorprèn la vostra reacció. ¿Com és possible que us escandalitzeu de la pregària que Prouhèze, a Le Soulier de Satin de Claudel, adreça a la Verge?
Sens dubte no recordàveu en quines condicions va ésser pronunciada.
Doña Prouhèze, una noia del Franc Comtat, viva, ardent, orgullosa, generosa, es va casar amb Don Pelayo, vell gentilhome castellà, ponderat, auster i devot. –Que difícil és junyir un pura sang i un bou de llaurar!– Una nit de tempesta truca a llur porta un nàufrag, Rodrigo, també ell de noble origen, de la raça dels grans conquistadores. I heus ací que entre ell i Prouhèze sorgeix un amor, brusc com el llamp. Prouhèze és massa profundament cristiana com per no espantar-se’n, massa lleial per no defensar-se’n, massa humana per aconseguir desfer-se’n.
El viatger, poc després, se’n va de la casa. Però en el cor de la dona jove l’amor roman i esdevé passió irreprimible. Un dia, ella se’n va de viatge acompanyada per un oficial del seu marit, nodrint la secreta esperança de retrobar Rodrigo. A punt de passar el llindar, Prouhèze se sent com presa d’una inspiració davant l’estàtua de la Verge que hi ha damunt la gran porta. Dempeus sobre la sella de la seva mula i tot descalçant-se, posa entre els braços de la Mare de Déu la seva sabateta de setí. És cert que la pregària que adreça a la Verge no és gloriosa, però jo us trobo molt injust si la qualifiqueu d’hipòcrita i d’impia.
Compreneu els sentiments que s’afronten en la dona, els mateixos que sant Pau analitza en la seva epístola als Romans: «Voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull: això és el que faig» (Rm 7:18-19). Ella ja no té força per resistir la crida de l’amor prohibit, però la seva lleialtat li prohibeix d’anomenar bé allò que és mal. Submergida la seva voluntat per la passió, es debat com una pobra noia entre les mans d’un raptor. La seva fe gosa creure que no és impia si clama a Déu: «Vós podeu fer que jo no sucumbeixi en aquest mal vers al qual no puc deixar d’abocar-me; no podeu retenir-me per la meva voluntat, que us enfuig com se m’enfuig a mi; però, després de tot, potser la meva sabateta, que jo dono a la Mare de Déu perquè us la doni, us bastarà per retenir-me damunt la sendera del pecat».
És ben cert que pregar així seria hipocresia en el moment en què encara s’és a temps de girar l’esquena a la temptació, però si hom es troba –per culpa seva o no– lliurat a la passió, lligat de peus i mans, aquest darrer crit d’una llibertat que voldria no cedir és una confessió de pobresa i un acte de fe en la tendresa divina que deuen ésser singularment poderosos en el cor del Pare.
En el moment que hom es veu a punt de trair Déu, ¿no és com trair-se a si mateix donar la sabata? Us prego que rellegiu sota aquesta llum la pregària de Prouhèze. Estic segur que la veureu com una de les més humils, de les més sinceres, de les més desesperadament confiades que poden brollar d’un cor cristià:
«Ara doncs, quan encara hi sóc a temps, amb el cor en una mà i la meva sabata en l’altra, em lliuro a vós! Verge, mare, us dono la meva sabata! Verge, mare, guardeu en la vostra mà el meu peu dissortat!
Us previnc que d’aquí a un moment ja no us veuré i que faré el que podré contra vós!
Però quan provaré de llançar-me cap al mal, que ho faci almenys a peu coix! La barrera que heu posat, quan vulgui franquejar-la, que ho faci almenys amb una ala retallada!
He acabat el que podia fer; vós, guardeu la meva pobra sabateta, guardeu-la damunt el vostre cor, o gran Mama esfereïdora!»
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari