De la carta de Jaume 1,19
“Prou que ho sabeu, germans estimats: que tothom sigui prompte a escoltar però lent a parlar i a irritar-se.”
Fragments del llibre de memòries “Joc d’escacs” de Miquel Martí i Pol, (8-VIII-87 pag72-76)
…. jo sempre havia cregut que parlant la gent s’entenia. Era (i fins a cert punt encara ho sóc) un fervorós partidari del diàleg. El practicava intensament, tot i que no sempre donava els resultats que jo preveia. D’uns anys ençà, no és que m’hagi desenganyat del tot, pero si que ho he fet d’una manera relativa. Això ha estat com a conseqüència d’haver fracassat a l’hora de resoldre determinats problemes per la via del diàleg. Que no se m’entengui malament. No acuso ningú. Constato el fracàs d’un sistema en el qual havia tingut una absoluta confiança. Justament el que em preocupa es que encara, a hores d’ara, tot i la constatació que deia, no sé veure cap sistema millor de resoldre els problemes que parlant-ne, es a dir dialogant. La imposició no em convenç, ni el silenci tampoc. He topat amb defensors de totos dos sistemes.
…….
Hi crec…., pero menys. La qüestió es la següent: ¿dialoguem de debò?, ¿conversem de debó?, ¿intentem comprendre els raonaments del nostre oponent, l’escoltem, prenem els seus arguments en consideració i els acceptem, si ens convencen, o procurem de rebatre’ls amb altres arguments seriosament elaborats i civilitzadament exposats?. No n’estic pas gens segur, i d’aqui ve la meva decepció. I que consti que parlo de la meva decepció perquè es de mi de qui estic desenganyat, sobretot. Després de tans anys de practicar el diàleg amb el major convencimnet, i quan creia que podia parlar d’haver obtingut resultats positius, m’he adonat que anava errat, que podia haver vençut, pel que fos, perquè era més gran, perquè era “home”, etc., però que no havia convençut. La decepció ha estat important. Més encara si es te en compte que, simultàniament , m’he adonat que jo tampoc sabia escoltar els altres, tal com deia fa una estona. El problema es greu perque, per a mi, va lligat a tot d’altres consideracions: ¿Som, de debò, més lliures, més intel·ligents, més cultes, si no sabem dialogar? ¿En sabiem abans? ¿N’hem sabut mai? I, si no sabem de dialogar, ¿en què se sustenten les normes, les estructura per les quals ens regim? ¿Som “animals socials”com tant s’ha trompetejat? No parlo, evidentment, del diàleg convencional, superficial, estrictament in formatiu, sinó de l’intercanvi profund d’idees i sentiments, de la comunicació intima……
……..
….si jo no sé escoltar ni comprendre els altres, i els altres tampoc no em saben escoltar i comprendre a mi, si no ens “respectem” d’una manera profunda i amorosa, ¿què ens queda? ¿que tenim?.
…….
Ja he dit que, a pesar de tot, creia en el diàleg. Potser no penso, com abans, que parlant la gent s’entén, pero penso que parlant la gent es pot entendre. Sense parlar no. Sense parlar, el que fa es acumular rencor, i de vegades odi…
……..
I faig un doble propòsit. Continuaré creient en l’eficàcia del diàleg, i procurarè de mesurar tant com bonament sàpiga el que digui, i d’ escoltar els altres amb els cinc sentits.Això d’una banda. De l’altra, enraonaré menys, molt menys, no per por dels altres, sinó per respecte a mi mateix.
De la Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium
nov. 24, 2013
Papa Francesc
- …. Necessitem exercitar-nos en l’art d’escoltar, que és més que sentir. Primer que res, en la comunicació amb l’altre, és la capacitat del cor que fa possible la proximitat, sense la qual no hi ha un veritable trobament espiritual. L’escolta ens ajuda a trobar el gest i la paraula oportuna que ens desinstal·la de la tranquil·la condició d’espectadors….
ESCOLTAR AMB L’OÏDA DEL COR
Fragments del missatge del Papa Francesc per a la 56 Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (29 de maig de 2022)
La primera escolta que cal redescobrir quan es busca una comunicació veritable és l’escolta de si mateix, de les pròpies exigències més veritables, aquelles que estan inscrites en allò íntim de tota persona. I no podem fer altra cosa que escoltar el que ens fa únics en la creació: el desig d’estar en relació amb els altres i amb l’altre. No estem fets per viure com àtoms, sinó junts.
…….
Lamentablement, …l sovint, en comptes d’escoltar l’altre, el que ens agrada és escoltar-nos a nosaltres mateixos. Aquest és un símptoma que, més que la veritat i el bé, es busca el consens; més que a l’escolta, s’està atent a l’audiència. La bona comunicació, en canvi, no tracta d’impressionar el públic amb un comentari enginyós dirigit a ridiculitzar l’interlocutor, sinó que presta atenció a les raons de l’altre i intenta fer que es comprengui la complexitat de la realitat. És trist quan, també en l’Església, es formen bàndols ideològics, l’escolta desapareix i el seu lloc l’ocupen contraposicions estèrils.
En realitat, en molts dels nostres diàlegs no ens comuniquem en absolut. Estem simplement esperant que l’altre acabi de parlar per a imposar el nostre punt de vista. En la veritable comunicació, en canvi, tant el tu com el jo estan “en sortida”, tendeixen l’un cap a l’altre.
A cura de Xavier Amorós i Lourdes Gabarron
Deixa un comentari