Després d’haver-vos escrit que una actitud fonamental de l’oració és oferir-se al Senyor, vaig ser presa d’un escrúpol. ¿No vaig afavorir potser en vós un error —tan general que hom se sorprèn de veure algú que no hi caigui?
Ens creiem senyors de nosaltres mateixos, autònoms, lliures. I creiem que el millor ús de la pròpia llibertat, que el gest més bonic és precisament renunciar a la pròpia independència, fent-nos dependents de Déu tot donant-nos a ell. Alguns fins i tot no semblen lluny de pensar que el Senyor els deu, per aquest do, alguna estima i alguna reconeixença.
És veritat que no hi ha res de més gran, per a un ésser lliure, que fer-se dependent d’un altre per amor: així la núvia el dia del seu casament. Però no és veritat que siguem senyors de nosaltres mateixos en relació a Déu.
Mireu un paper per transparència, hi llegireu en filigrana el nom del fabricant. Mireu un home a la llum divina, descobrireu inscrit en la textura mateixa del seu ésser el nom del Senyor. L’home té Déu per autor, li pertany com la collita al pagès, com l’escultura a l’artista. No «com»: molt més. Les coses pertanyen a l’home perquè són fruit del seu treball, però elles no li deuen pas llur ésser total: ell no les ha creades. Mentre que l’home ho té tot de Déu; i així li pertany amb una pertinença infinitament més radical, profunda, total, exclusiva. Totes les coses de l’home són de Déu: la seva intel·ligència i el seu cor, el seu cos i la seva ànima, el seu actuar i els seu tenir. Tant si ho sap com si ho ignora, tant si hi consent com si ho refusa, la realitat roman: ell és de Déu. No és pas un do de si mateix que ha creat aquesta dependència.
Què cal entendre, doncs, per «donar-se» a Déu? Certament no allò que el mot significa en les nostres relacions humanes. En Déu, donar-se és reconèixer el fet irrecusable, indiscutible, «immodificable», que som d’ell, que som el seu bé. Reconèixer-ho per mitjà de la intel·ligència, consentir-hi amb tot el cor, ratificar-ho amb tot el fervor de la nostra voluntat. I així s’opera un canvi essencial: el lligam de dependència es converteix en lligam d’amor.
El condemnat, com el sant, pertanyen a Déu. Aquesta dependència, que fa la felicitat del segon perquè l’accepta, tortura el primer puix que s’entossudeix a negar-la. Per a un és comunió d’amor; per a l’altre, infern; per a tots dos, és.
Quan pregueu, guardeu-vos, doncs, de l’actitud ingènua i pretensiosa d’aquell qui vol fer-se dependent de Déu mitjançant una gloriosa donació de si mateix. Més aviat preneu consciència que sou de Déu, que li pertanyeu fins a les fibres més profundes de l’ésser –n’experimentareu una humil i íntima joia, una sensació de seguretat total. I després consentiu a aquesta pertinença, amb tot el vostre cor, amb tota la vostra ànima i amb tot el vostre esperit: això és donar-se a Déu.
Henri Caffarel
Cent cartes sobre la pregària
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Deixa un comentari